Consideracions prèvies:
1 - Jo no suporto més obres fetes a la manera de
teatre circular on la meitat dels parlaments dels actors ho fan d’esquenes i
només els hi veig el clatell i la projecció de la veu s’escapa i fa difícil la
seva audició.
2 - Quan al programa de mà llegeixo ‘Dramatúrgia i
direcció’ ja penso que el director li ha passat el ribot al text sencer del
autor i en aquest cas per tractar-se de Sagarra em fa arrufar el nas.
Anem al gra, considero la direcció d’aquesta obra una
de les pitjors que he vist a les darreres temporades teatrals, per moltes i
penoses raons.
Mai havia sortit d’un espectacle on Laura Conejero no m’hagués
convençut, ensorrada sota una perruqueta casposa no transmet cap de les moltes
sotileses que el seu personatge ha de transmetre, en cap moment commou o fa
vibrar les animes que com espectadors estan al costat d’aquesta dona prototip d’una
època i a la vegada tan lluitadora per les seves llibertats.
El desgavell acústic de tota la funció es un caos, els
parlaments moltes vegades no se escolten, estan dits en una intensitat mínima
com recitats en un plató televisiu i com si portessin la carxofa del so sobre
el cap, especialment Muntsa Alcañiz a la qual a penes se la sent, en canvi Pep
Munné porta el so 3 o 4 graus per sobre de la resta dels altres actors.
I no parlem de les projeccions de vídeo, ara ja
inevitables en quasi totes les obres de
teatre, on el so es tan fort i estrident que sens la necessitat de tapar-te les
orelles amb les mans per no acabar sord.
El vestuari, com de comèdia musical, mai a Barcelona o
Madrid les dones als anys abans de la guerra, quan la guerra o desprès als anys
40s han anat vestides d’aquella absurda manera imposada pel director.
El públic català del Nacional és mol bo, ho
aplaudeixen quasi tot o be perquè la Conejero es una actriu estimada o perquè
surt un xiquet de Merlí, en fi tenim el que mereixem.
TEATRE - LA FORTUNA DE SÍLVIA - 2016 - 5/10 - Jordi Prat i Coll - Alarcón, Alcañiz, Baró, Conejero, Giraut, Munné
1 comentari:
Recordo aquesta obra, a la televisió, amb la Carulla i em va impressionar. Potser que ens ho fem mirar.
Publica un comentari a l'entrada