eugene onegin

La enèsima funció del Onegin que veig, realment m’és quasi impossible dir quantes funcions e vist en directe o en DVD, cada vegada m’agrada més, conec la nota que ve darrera la que escolto i es l’opera que menys destrosses han fet del seu contingut argumental, segurament perquè la novel•la de Pushkin de estructura en vers és un clàssic rus que no passa de moda el seu argument per dècades que passin. En quasi totes les versions encara que s’apartin de la estructura clàssica dels 7 quadres vestits a la russa, el més significatiu del esperit de l’opera sempre esta present i mai dona decepcions al espectador. En aquesta funció Willy Decker te unes cartes que es treu de la màniga que et sorprenen fins a la màxima admiració, tota la funció es un fil continuat que llisca a traves del decorat sinuós i per la extraordinària potestat física i canora de la Guryakova (ja admirada a Guerra i Pau) i tots els altres que l’acompanyen en aquesta petita tragèdia burgesa. EUGENE ONEGIN - 2003 - 9/10 - Bastille - Vladimir Jurowski, Willy Decker - Olga Guryakova, Piotr Beczala, Vladimir Chernov, Gleb Nikolsky

el contable indú

David Leavitt és un dels autors que he llegit més, cada vegada escriu millor i cada vegada la seva literatura se’m fa més pesada i carregosa. Aquí explica un tema del qual hi ha centenars de llibres amb el mateix contingut, perquè fer un altre llibre per la sèrie? No ho se, però com jo no havia llegit res del tema he acabat les 365 pagines no sense dificultats. Les histories ens els anys de la primera guerra mundial a la Anglaterra de Cambridge amb el narrador Hardy que ens explica les seves coses amb Russell, Littlewood , els profetes i la arribada de la India del gran matemàtic Ramanujan. Retrat minuciós a moments sembla un diari, desprès algunes el•lipsis per fer-lo avançar una mica més apressa. Un món homosexual el de Cambridge en aquells anys que amagat sota la capa de la cultura clàssica anava trampejant els erotismes subversius de les braguetes post-victorianes. LLIBRE - EL CONTABLE INDU - 2010 - 7/10 - David Leavitt

leave it on thee floor

Una de les millor pel•lícules musicals vistes en els darrers últims anys, film reivindicatiu de drets dels trans de raça negra. Pel•lícula militant amb una musica de molta qualitat molt en la línea de Jonathan (Rent) Larson. Un equip de cantants i ballarins extraordinaris la majoria del cast no son actors professionals sinó que són com són, com viuen les nits de Los Angeles, en el seu mon de ritme i fantasia. Argument ingenu i previsible però que està fet amb tanta vivacitat i creativitat que perdones els petits defectes que fa que no sigui una obra del tot extraordinària, espero veure trossos del film moltes més vegades per carregar piles de tanta mediocritat musical que m’envolta (Sanz, Bisbal, etc.) LEAVE IT ON THE FLOOR - 2011 - 8/10 - http://www.imdb.com/title/tt1754104/?ref_=fn_al_tt_1

liz: the elizabeth taylor story

Quatre hores de biopic per explicar la explosiva vida de la estrella de cine més important desprès de Marilyn, clar. Film realitzat amb actors de segona fila però amb un luxe de vestuari i decorats bastant insòlit. Dos gracies li he trobat jo al producte, el primer es el anar repassant tot a la vida d’aquella famosa actriu, la cara més bonica del món, i comprovar que en un 95 per cent jo sabia perfectament el que vindria a continuació amb noms i dates, la memòria de la infància i la joventut es quasi infinita. En segon lloc m’agrada’t tornar a veure un vestuari fet de nou per la sèrie i que era quasi reproducció idèntic al original però mai millor en refinament i qualitat, els 90s no són els 50s. S’obvià completament la homosexualitat de Monty Clift i de Rock Hudson el qual fa que el producte sigui un frau. LIZ: THE ELIZABETH TAYLOR STORY - 1995 - 6/10 - http://www.imdb.com/title/tt0113680/?ref_=fn_al_tt_1

saturday night at the baths

Un producte curiós i a la vegada testimonial d’una època ja morta i que mai més tornarà. La vida gai sense la sida. Aquesta pel•lícula es del any 1975 rodada al 74 on retrata el que eren els Continental Baths de Nova York, una sauna i a la vegada discoteca, que amb la arribada de la sida van tancar així com totes les altres de la competència. Un món que ha desaparegut i que contemplat des de una òptica de tants anys és veu prou innocent i naïf. No es un bon film però és interessant. SATURDAY NIGHT AT THE BATHS - 1975 - 7/10 - http://www.imdb.com/title/tt0257099/?ref_=fn_al_tt_1

l'ora di religione

Marco Bellocchio és l’únic director italià de la generació de la vella nova fornada (Bertolucci & Co.) que està en actiu, als seus 75 anys no para de fer cinema i cada dos o tres anys estrena nova pel•lícula, ara en te anunciada una ja rodada i per estrenar al 2014. És un cinema pretensiós, petulant i preciosista que pot irritar a moments però que quan el medites penses que si se’t fa antipàtic és ni menys ni més perquè te molta més qualitat intel•lectual que les mediocritats de caire televisiu que te el cinema italià que es fa en aquests moments. Agafar com a tema la beatificació de la mare del protagonista ateu Castellitto ja és un repte considerable. L'ORA DI RELIGIONE (IL SORRISO DI MIA MADRE)- 2002 - 7/10 http://www.imdb.com/title/tt0317965/

ce que le jour doit à la nuit

Sempre és bo aprendre una mica d’història contemporània mitjançant el cinema, quasi tota la història que conec, el origen sempre ha estat una pel•lícula, desprès he anat cercant en els llibres si el tema ha estat del meu gust. Aquí és el fi de la dominació francesa a Argèlia i tot els traumatismes que van causar a les gents de les dues bandes. No calia que el film tingues una durada de quasi tres hores, hi ha molta escena que sobra per repetitiva. Una figuració prou ben vestida per explicar el que era Oran als anys 50s. Un excés de carga literària femenina i ho dic com a crítica sense contemplacions. CE QUE LE JOUR DOIT À LA NUIT - 2012 - 6/10 - http://www.imdb.com/title/tt1934205/

hotel de dream

Un dels millors escriptors que tracten del mon homosexual, aquí i basant-se en fets reals ens explica els últims mesos de la vida del escriptor Stephen Crane morts de tuberculosis als 28 anys. En aquest mesos el escriptor Crane totalment heterosexual va fer una novel•la de romàntica i apassionada entre un xapero de baixons fons i un treballador de la banca de Nova York casat i amb fills, tot això passa l’any 1900, les descripcions de l’època així com personatges reals com Joseph Conrad, Henry James, H.G. Wells, el propi Crane i la seva dona Cora donen vida paral•lela i contrapunt a la novel•la turmentosa entre el xicot de ascendència humil i el madur casat amb tendències proscrites per el temps que retrata el llibre. Un molt bon experiment de realitat i ficció de tema altament interessant. LLIBRE - HOTEL DE DREAM - 2010 - 8/10 - Edmund White