Una de les millors operes del compositor que la miro
amb simpatia perquè desprès de quasi tres hores de patir desgracies a la fi
acaba amb una abraçada i un petó.
Aquest Achimdanke de Lámparas Abelló del carrer Jonqueres
18, l’he gaudit especialment gràcies a la sumptuosa posta en escena del regista
Sagi que com quasi sempre dona als seus espectacles aquell toc de distinció personal
molt de l’estètica refinada tipus de Qatar o de Dubai, en fi aquí els daurats,
les lluentors i les llums de aranyes de vidre voladores són els autèntics protagonistes de
la nit, per compensar un dispendi tan gran de luxe aeri el escenògraf ho
compensa cobrint tot el terra del escenari amb sorra blanca del desert per
estar en consonància amb els paisatges dels Emirats del Golf.
Camarena, cap connexió amb la Damrau a nivell ‘química’
o entenc perfectament, a mi la Damrau no m’ha acabat mai de fer el pes i no perquè
no tingui bona escola i voluntat escènica, segurament es cosa meva ja que s’assembla
a una amiga meva de Mataró i sempre que la veig no puc deixar de pensar en la
meva amiga Maria Antonia. El millor que te la Damrau és sens dubte el seu
marit.
Tornant a Camarena un prodigi d’aguts estratosfèrics,
en cada una de les múltiples arriscadíssimes notes que dona a la funció no he
deixat de pensar si no forçava un xic massa l’instrument vocal, com li passà al
seu compatriota Villazón, de totes formes és l’autèntic triomfador de la nit i
prou que és pot apreciar en l’intensitat dels aplaudiment finals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada