Guillem Clua s’estrena a la Sala Gran del TNC per la porta
GRAN
Justícia, un text que parla de la justícia des de moltes perspectives
Guillem Clua signa Justícia, un text carregat de missatge, carregat d’humanitat, carregat de veritat. Perquè sobre l’escenari ens trobem amb una obra sincera, un obra on es mostra que l’ésser humà no és blanc o negre.
L’ésser humà està ple de matissos i, precisament per això, en una societat creada pels humans és molt difícil, impossible diria jo, que hi hagi una justícia que realment sigui justa: justa per tothom.
Amb l’obra de teatre Justícia, Clua debuta a la Sala Gran del Teatre Nacional i ho fa per la porta gran. Perquè el dramaturg ens planteja justícies de molts tipus, no només la justícia social o política que, realment, és la primera que se’ns passa pel cap quan pronunciem aquesta enorme paraula. No. A aquesta obra se’ns presenta la justícia vista des de molts punts de vista: la justícia amb la família, la justícia amb els éssers estimats, la justícia amb la parella, amb la teva identitat sexual, amb tu mateix…
I realment crec que això és un dels motius pels quals em va agradar tant Justícia: perquè parla de l’acte de viure, de tot el que fem i desfem durant la nostra existència i que, per a alguns pot ser just i per a d’altres un autèntic acte d’injustícia.
Una posada en escena brutal
L’escenografia de
Justícia em va deixar bocabadada. Quan va acabar el primer acte, em vaig sorprendre a mi mateixa dient en veu alta «Uau». I és que aquesta expressió és la que millor reflexa el que ha fet Paco Azorín amb aquesta peça teatral.
Un escenari que cau del cel, que es trenca, que canvia i que acompanya en tot moment l’essència de l’obra. Amb una encertada pantalla audiovisual de fons, ens endinsem en la ment malalta d’un jutge i polític que està celebrant el seu últim primer dia de jubilació. Una ment que es mou entre la lucidesa i la demència i que, aquesta nit, es convertirà en l’encarregada de jutjar el protagonista.
Bones interpretacions: a destacar Vicky Peña
En Josep Maria Pou defensa molt bé el seu paper: el d’un home malalt, confós i que es troba entre dos móns que el perturben i l’emocionen alhora. Però la Vicky Peña ho clava. La seva energia, la seva actitud sobre l’escenari fa que se’ns posi la pell de gallina quan la veiem menjar-se l’escenari.
Manel Barceló, Alejandro Bordanove, Marc Bosch, Roger Coma, Pere Ponce, Anna Sahun, Anna Ycobalzeta i Katrin Vankova acaben de completar el repartiment de Justícia i tots ells ho fan d’allò més bé. Em quedo, també, amb en Roger Coma que interpreta a un personatge que ofereix un gran contrapunt i un toc de frescura i humor.
Em va semblar molt encertada la manera en la qual Guillem Clua ha estructurat l’obra. El pas del present al futur està molt ben lligat i fer que els personatges també siguin narradors és un recurs magnífic que li dóna un toc poètic i introspectiu a l’obra. L’ús de tots els actors per interpretar els personatges en diferents moments del temps em sembla també magistral.
La segona part de Justícia peca de dramatisme
Però si he de ser sincera, em va agradar més la primera part que la segona. Per què? Doncs perquè la segona part la vaig trobar una mica repetitiva i, sobre tot, amb massa drama. El dramatisme portat a l’extrem és el que ens trobem en aquesta segona part que, per mi, és un pel exagerada. La naturalitat que s’havia aconseguit durant la primera part, ara es torna una mica melodramàtica amb escenes viscerals i plenes de plors i crits de dolor. Per mi massa.
No obstant això, Justícia és una obra que, per mi, és imprescindible.
Ens explica una història complexa però que s’ha sabut explicar perfectament sobre l’escenari. Tot flueix amb molta naturalitat i fa que el ritme no decaigui en cap moment. El guió de Guillem Clua és impressionant: el tema de la justícia es parla des d’un prisma molt humà, molt real, i això fa que l’obra desprengui veritat per tots els cantons.
No és ‘Àngels a Catralunya’
Gema Moraleda
Estic convençuda que, com a dramaturg, el fet que el Teatre Nacional de Catalunya t'encarregui un text ha de ser, a banda d'un gran honor, tot un repte. En una societat com la nostra, que tolera poc i malament els errors, i amb les poques oportunitats que sorgeixen, en general, en el món cultural, la sensació que aquesta serà l'única vegada a la vida que podràs estrenar a la Sala Gran deu ser important, i les ganes de fer alguna cosa memorable, irresistibles.
I penso que és això precisament el que li ha passat a Guillem Clua amb Justícia, que ha intentat encabir en un únic espectacle, de dues hores i mitja, això sí, absolutament tots els temes i inquietuds que se li han acudit:
identitat sexual, corrupció política, crisis matrimonial, observació d'ovnis, violència masclista, Guerra Civil, corrupció judicial, sida, idealisme postadolescent, porros, homosexualitat a l'Església Catòlica, demència, mort, transcendència, i segur que encara me'n deixo.
L'excusa de tot plegat consisteix a repassar la vida d'un jutge convertit en polític que s'acaba de jubilar, interpretat per Josep Maria Pou, que fa el que millor sap fer, però la cosa de seguida es dispersa entre els deu personatges en escena, pràcticament tots familiars del jutge, cadascun amb un dilema o problemàtica diferents que Clua va abordant de manera encadenada fins a teixir un conjunt més proper a una telenovel•la de migdia que a una gran epopeia estil Àngels a Amèrica (espectacle amb el que s'ha volgut comparar des de l'inici aquest muntatge, quelcom que em temo que, lluny de fer-li un favor a la proposta del TNC, fa que li brillin encara més les costures).
El problema principal del text és que no aprofundeix en cap drama, en cap dilema, en cap situació.
L'acció avança vertiginosa i assistim a la transformació constant dels personatges i la revelació constant de secrets, però no hi ha cap subtext, no es pot copsar la intenció de l'autor, no sabem si el missatge és «tots els homes tenen debilitats» o bé «que fotut era ser homosexual a mitjans del segle xx». El desconcert toca fons amb el monòleg final de Pou, un cant al nihilisme que ens ve a dir que, sigui com sigui, d'aquí cent anys ningú no ens recordarà ni recordarà les nostres tribulacions. Doncs mira que bé.
D'altra banda, i a aquestes alçades del partit, aprofundir en el drama d'un senyor homosexual privilegiat que porta una doble vida i gaudeix de tots els avantatges que li proporciona el fet de tenir diners, estatus i un matrimoni heterosexual, em sembla ben poc interessant. Ja ho sabem que els rics també ploren, però estarem d'acord que, de tota la vida, s'ha plorat millor ben alimentat i al sofà d'una mansió que al llit d'un hospital per a malalts terminals.
No sé si m'explico. Aquesta història, que a Àngels a Amèrica era nova (i estava molt més ben enfocada i desenvolupada), aquí sona a passada de moda i poc interessant.
Amb aquest text, el repartiment, ben mediàtic («Són tots famosos!» va exclamar tota entusiasmada una senyora de la fila del darrere en veure'ls entrar a escena) defensa amb prou encert uns personatges, en general, estereotipats i amb poc fons.
No me'n puc estar de preguntar-me en veu alta si calia que Anna Ycobalzeta interpretés una veneçolana de Caracas que, en els moments on surt de l'acció, perd l'accent (un accent no gaire reeixit) i es passa al català. Em va semblar molt innecessari tot plegat.
L'escenografia, de Paco Azorín, també s'acaba contagiant del desconcert general i el que comença com un espai més o menys realista, però inclinat, acaba perdent forma a mida que l'argument accelera.
Justícia és un d'aquells espectacles que pots esperar veure a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, grandiloqüent en la forma i profundament inofensiu en el fons. Un muntatge que en el seu intent per tocar tots els pals, acaba diluït en una concatenació d'escenes sorprenents. Entretingut, sí, però francament oblidable un cop surts per la porta.
LLIBRE - JUSTICIA - 2020 - 8/10 - Guillem Clua
