abans del diluvi, mesopotamia 3500-2100 aC

Una mostra que t’agrada més amb el cap que no amb l’estomac ja que sempre quan veus les petites peces, quasi miniatures, que conformen l’exposició has de estar pensant que ‘la historia comença a Sumer’ i són tantes vegades que ho has llegit i vist per arreu que et produeix certa emoció de veure a casa teva el començament de totes les civilitzacions d’aquesta terra. També és emotiu retrobar a antics amics de pedra que ja havies saludat a Paris o a Berlin, esperem que l’estada a Barcelona els hi sigui profitosa. Però carai que repetites que son les coses de feien aquella gent.

EXPO - ABANS DEL DILUVI, MESOPOTAMIA 3500-2100 aC - 2012 - 7/10 - CaixaForum

què pensar, què desitjar, què fer

Interessant és tot el que puc dir ni una paraula més, son experiències noves que aporten originalitat mes que contundències, uns juguen a espantar burgesos, altres a fer una crida ecològica o humanitària a traves de missatges críptics, que a vegades ni tan sols l’artista recorda què és el que ha volgut dir al cap dels anys, això ens passa a tots. Però sempre hi ha unes coses que tenen un petit reco per guardar a la memòria fins que a arribes a casa i et poses a escriure futileses.

EXPO - QUÈ PENSAR, QUÈ DESITJAR, QUÈ FER - 2012 - 5/10 - CaixaForum

l'obc i barbablava

Conec molt poc l’obra del mestre Bartok, el concert per orquestra i poca cosa més, l’escolto amb interès però no m’arriba a tocar el voraviu i amb això està dit tot. Aquest Barbablava es un diàleg constant entre les dos veus i l’orquestra, jo hagués suprimit les veus i hagués deixat que la orquestra s’ho fes tota sola, per no repetir. Xostakóvitx si que es dels meus des de aquella Katerina del liceu d’en Pàmies, disc que em vaig comprar tot seguit, la seva musica m’ha vampiritzat sempre, li entenc els seus estats d’ànim que me’ls faig meus. L’adoro tant si li escolto els seus brams de ràbia com quan fa cantar l’orquestra amb suaus sospirs d’amor. Aquesta simfonia num. 10 es una joia absoluta.

CONCERT - L'OBC I BARBABLAVA - 2012 - 8/10 - OBC - Pinchas Steinberg - Natascha Petrinsky, Gerd Grochowski

hors les murs

El joc de les estranyes formes que agafen moltes vegades els amors impossibles, el joc de les submissions consentides, el joc de les dominacions fictícies, el joc on ningú guanya, el joc que ens fa estar amb qui més et convé encara que les llàgrimes les plores per uns altres llavis i un altre mirar. Tot això està molt ben explicat en aquest recent film del veí país. El realitzador estimava molt l’historia i ha estat una mica tou en fer anar la tisora, amb deu minuts menys la corrent fluídica de la narració milloraria molt.

HORS LES MURS - 2012 - 7/10 - http://www.imdb.com/title/tt2402623/

juicio a una zorra

És una obra que en principi per tractar-se d’un monòleg no li tenia gran predicació. Estava ben errat. L’autor i director Miguel del Arco li dona la volta l’historia d’Elena de Troia. Una heroïna crepuscular, alcohòlica i vençuda per el pes de l’historia. Una magistral Machi fent el primer paper tràgic que li he vist. Contundent domini físic i vocal, prou és nota que aquesta actriu te un plaer immens quan puja a un escenari per la valuosa entrega que s’hi veu abocada agafant l’espectador per un braç i el porta on ella vol per l’hora intensa que dura l’espectacle. El teatre de Madrid quan és com aquestes un bombó.

TEATRE - JUICIO A UNA ZORRA - 2012 - 8/10 - Miguel del Arco - Carmen Machi

beethoven 5

Primera part – és una musica que no diu res – noi, és una mena de cosa impressionista – no se perquè busquen orquestres a fora, amb la nostra ja aniríem prou be – i aquesta dona, si sembla l’Escamillo de El Molino, quina manca de seny vestir-se per cantar les cançons del crepuscular Strauss com si anés al Sambodromo de Rio a dalt d’una carrossa – te aquella cosa rugosa a la veu que tenen les dones de la seva raça que per coses es perfecte però per Strauss no – i la Jessy que? Doncs mira ara que m’ho dius – res a veure amb aquesta petarda d’avui, però prefereixo la Gundula o la Renee , ja veus una altra tipus de color – saps? Mai havia escoltat aquestes cançons en viu, coses de la vida... Segona part - desprès de escoltar les quatre notes més famoses de tota la musica del món, ja vaig veure que allò era tot un altra cosa – una sonoritat densa i profunda va envoltar-ho tot, una llum taronja va il•luminar els nostres caps i un silenci que esgarrifava et deia que procuressis no respirar per no trencar l’encís – potser has de ser germànic per poder saber el que és Beethoven i com s’ha de transmetre, un moviment rere l’altre. Cap soroll, cap tos, la gent del auditori fou vampiritzada per la musica del genial sord – deliri al acabar – germànics generosos, un encore: Lohengrin del altre geni – són aquelles nits especials de llàgrimes i esglais.

CONCERT - ORQUESTRA SIMFONICA DE RÀDIO COLONIA WDR - MEASHA BRUGGERGOSMAN - JUKKA-PEKKA SARÀSTE - 2012 - 9/10 - Sibelius: Les ninfes del mar - Strauss: Quatre últimes cançons - Beethoven: Simfonica núm. 5

coppélia

Coppélia un ballet que no havia vist sencer de feia molts anys i bo és el retrobar-lo amb una producció novadora, elegant i sense trair gens l’esperit de la peça original. La musica sempre agradable del compositor Delibes serveix perquè els ballarins amb suport d’una boníssima coreografia puguin mostrar el seu talent, virtuts i condicions físiques. Dorothée Gilbert, una diva, era la primera vegada que la veia, una super classe, tot al seu favor res en contra no dic el mateix del seu acompanyant Mathias Heymann un preciós fisique du rol però per el meu gust li falta elevació i aquell toc que el fa ser estrella, és molt jove potser amb el temps ho agafarà. Jose Martinez el gran ballarí de Paris, com es podia imaginar aquell noiet de Cartagena que seia estrella a la companyia de Ballet mes prestigiosa del món, un luxe, un privilegi, ell s’ho val això i molt més. DVD - COPPÉLIA - 2011 - 8/10 - Opera Paris - Dorothée Gilbert, Mathias Heymann, Jose Martinez

sé de un lugar

Molt bona idea del director del teatre Manrique de utilitzar el bonic foyer del Romea per fer aquesta obra entranyable i peculiar. Un text construït per fer-te entendre la fragilitat de les emocions de una certa joventut afamada de modernitat i amb la constant de ser originals, únics i exclusius a cops de martell. Nens que tenen por de la vida, por de créixer, eterns Peter Pans amb 38 anys a les espatlles. Un encert de fer fer-te participar per proximitat a la parella i així poder entendre els seus patiments i alegries com un amic mes de la colla. Bona direcció i millor interpretació, un tour de force que el públic agraeix amb un perpetu somriure als llavis si més no unes fortes riallades – quan dic el públic he de fer la excepció del nou director del TNC que la seva cara petrificada no va moure un muscle en la hora i mitja que dura la funció, un públic així com aquest home, no el voldria jo ni que pagues la entrada a preu d’or – en fi, una funció molt recomanable i amb ganes de que es repeteixi l’experiència foyer moltes vegades més. TEATRE - SÉ DE UN LUGAR - 2012 - 7/10 - Iván Morales - Anna alarcón, Xavi Sáez