beethoven 5

Primera part – és una musica que no diu res – noi, és una mena de cosa impressionista – no se perquè busquen orquestres a fora, amb la nostra ja aniríem prou be – i aquesta dona, si sembla l’Escamillo de El Molino, quina manca de seny vestir-se per cantar les cançons del crepuscular Strauss com si anés al Sambodromo de Rio a dalt d’una carrossa – te aquella cosa rugosa a la veu que tenen les dones de la seva raça que per coses es perfecte però per Strauss no – i la Jessy que? Doncs mira ara que m’ho dius – res a veure amb aquesta petarda d’avui, però prefereixo la Gundula o la Renee , ja veus una altra tipus de color – saps? Mai havia escoltat aquestes cançons en viu, coses de la vida... Segona part - desprès de escoltar les quatre notes més famoses de tota la musica del món, ja vaig veure que allò era tot un altra cosa – una sonoritat densa i profunda va envoltar-ho tot, una llum taronja va il•luminar els nostres caps i un silenci que esgarrifava et deia que procuressis no respirar per no trencar l’encís – potser has de ser germànic per poder saber el que és Beethoven i com s’ha de transmetre, un moviment rere l’altre. Cap soroll, cap tos, la gent del auditori fou vampiritzada per la musica del genial sord – deliri al acabar – germànics generosos, un encore: Lohengrin del altre geni – són aquelles nits especials de llàgrimes i esglais.

CONCERT - ORQUESTRA SIMFONICA DE RÀDIO COLONIA WDR - MEASHA BRUGGERGOSMAN - JUKKA-PEKKA SARÀSTE - 2012 - 9/10 - Sibelius: Les ninfes del mar - Strauss: Quatre últimes cançons - Beethoven: Simfonica núm. 5