L’habilitat del director en suavitzar la esfereïdora temàtica de que tracte el film és una de les seves millors virtuts. Si les tintes les hagués agafat per la banda neorealista foren una cruel constància del greu problema que tots els pobles limítrofes a l’Africa han de afrontar i resoldre en contra de les seves consciencies com a essers humans. Bona fotografia, impecable musica i bon pols en la direcció. Final obert d’una sotilesa sotasignada amb una incomprensible cançó francesa que segurament nomes el creador sap perquè l’ha inclòs en aquell lloc.
Un nom molt escoltat per aquí i per allà: Alejandro Jodorowski, però jo mai havia vist ni llegit res d’ell. El meu amic dels dilluns al migdia, em va recomanar aquest títol i em va dir que a la seva època d’universitari, alguns dels films d’aquest autor s’havien de veure de genolls i amb els braços en creu. Una vegada aconseguida la peça, hi ha que trobar les dues hores i l’estat d’ànim per veure-la. És una veritable peça d’antiquari, orfebreria fina i de digestió difícil. Una obra mestra. Per què? Doncs quan una cosa no s’assembla a res del que has vist i vas del esglai a la rialla, per a mi ja n’hi ha prou per així classificar-ho. A cops és del millor Fellini, moltes voltes és Buñuel, però sempre és Jodorowski, surrealista, provocatiu i extremadament cuidados en elevar el nivell creatiu tant en musiques com decoracions. Tremendament obscena i absolutament lírica. Poema total dels dolorosos records de un infant amb delicada sensibilitat.
SANTA SANGRE 1989 9/10 http://www.imdb.com/title/tt0098253/
Quan veus una pel•lícula seria com aquesta que parla de com enfrontar-se a la mort i com reaccionen els protagonistes te n’adones compte de les motes diferencies que hi ha entre les cultures anglosaxones i les llatines, ells no tenen cap vergonya de expressar en veu alta davant qui calgui el que senten o el que creuen han de manifestar per quedar en pau amb sí mateixos. Nosaltres mai faríem d’això un espectacle. Pudor, vergonya, timidesa. Consideracions apart es una molt bona cinta i avui he llegit que el Clooney quan vol és un bon actor que també es guapo com ho fou en Mastroianni i amb el mateix grau de sensibilitat gens amanerada. Clooney com Eastwood són dos estrelles de la pantalla que s’han sabut reciclar i crear un nom per la posteritat com a bons directors, productors, actors i guionistes.
THE DESCENDANTS 2011 9/10 http://www.imdb.com/title/tt1033575/
Enèsima revisió de l’historia dels Tudor, cap dinastia ha donat més suc que aquesta. El que passa en aquesta original versió és que hi ha tant per explicar i tants anys de marge narratiu que requeria una mini sèrie de almenys sis hores per captar tots els embolics d’aquella gent (la literària i la política) de vides atractives. El director opta per anar per feina i sobre tot la primera hora de projecció les imatges son atabalades, convulses i resoltes a la manera de vídeo clip. El repartiment gens estel•lar, amb la divina excepció de la gran Vanessa, el director treu gran profit d’unes cares noves, airoses i gens amanerades per el moment. Decorats i color de la pel•lícula exquisits, com ja és habitual en aquest tipus de producte.
Una historia de cultures enfrontades una família de Montenegro que viu i treballa a la preciosa ciutat de Colònia, confrontacions de les primitives i rustiques costums balcàniques amb la tolerància sexual germànica. Un ‘tempo’ molt ben portat en quasi tota la filmació amb exempció d’una ridícula escena en una discoteca d’homes gais que malbarata una pel•lícula senzilla però digne.
Una mostra que es fixa més amb l’etiqueta de la peça exposada que no pas amb l’obra en sí mateixa, un Barceló ben mediocre, un Tàpies molt bo, un parell de escultures que m’han fet que m’aturés una bona estona amb una barreja de fàstic i veneració, això és l’art i el seu significat.
EXPO TROBADA AMB L'ART ACTUAL, PINTORS I ESCULTORS ESPANYOLS 2012 7/10 Sitges, edifici Miramar
No és el dia de Reis, el més idoni per anar a escoltar un concert de música clàssica, desprès del tortell, els crits de les criatures i l’àpat de festa, l’adagi del ‘Concierto de Aranjuez’ et pot semblar una profanació, com li devia semblar programar a l’Auditori aquest concert tan de ‘mass media’ a la antiga junta rectora de la entitat, perquè el toques la OBC. El director deixa m’ho dir-ho, no m’ha agradat, portava l’orquestra sense cap encant especial i alguns cops em semblava escoltar a la ‘Banda de Liria’, la solista xinesa diuen que és una de les millors del món en el seu camp, te moltissimes gravacions amb el segell EMI, la he trobat correctament virtuosa però no m’ha fet emocionar gens en el concert i en canvi sí, molt, en la propina dels ‘jocs prohibits’ de Tàrrega. La sala mig buida, una nit sense color ni calor.
CONCERT EL CONCIERTO DE ARANJUEZ 2012 7/10 OBC - Edmon Colomer, Xuefei Yang
Una autentica peça de museu que veritablement no calia desenterrar en el moment que fos, la musica esta posada dins els actes a cops de punys, el noranta per cent del que s’escolta és repetit d’altres operes i el que és pitjor, a vegades molt dolent, sense substancia i avorrit. Com deu ser escoltar aquesta opera per veus de segona o de tercera fila? Si avui amb dues de les millors veus del món actual operístic a voltes era penós, no vull imaginar-me el mateix amb un repartiment de baix nivell. Florez i Damrau arrasen pel seu bon fer a tort i a dret així com Tro, una grata sorpresa, la resta vulgar i de poca volada (a pesar dels molts aplaudiments que és fan a la fi de la representació a les estrelles casolanes). La Orquestra de pena per fer parella amb la orquestració del autor. Sagi te aquell punt de ‘cutre’ que amb el temps encara me’l faria estimar, el primer acte un aparador de primavera de Habitat colors crus, lonetes color sorra, segon acte casa de nines victoriana amb sofàs Pilma, tercer acte merendero de Las Planes ad-lib, cor a la manera eivissenca trendy, en fi un prodigi de eclecticisme, Madrid no és una capital, és un estat mental.
OPERA LINDA DI CHAMOUNIX 2012 6/10 Armiliato, Sagi - Florez, Damrau, Tro Santafé
Un metratge absurdament llarg per una historia tan mínima, li sobra més de una hora de pel•lícula i així i tot no seria un bon film. Que ens vol explicar aquest bon senyor dels extrems orients, que les parelles no funcionen. Ja ho sabem. Que les relacions interracials són encara més difícils. També ho sabem. Que la convivència en espais petits i tancats, ofega a les persones. D’acord, també hi estem. Ni per la refinada estètica oriental podem salvar aquesta peça, ja que no és res del altre món.
Personatges esperpèntics gens fora de la realitat marginal que ens porta la manca de cultura i educació. Molts moments d’una duresa i crueltat prou justificada pel context de la historia. Altres moments de tedi per falta de tisores. Les escenes de sexe molt agosarades i difícil d’entendre en un país llatí com és la Argentina.
VIL ROMANCE 2008 6/10 http://www.imdb.com/title/tt1318995/
Elegant planificació de les imatges a la manera de puzle, tota l’estona a dalt i a baix del calendari. Esquemàtica la historia del pare del protagonista encara que una mica pamfletària, però útil per la causa ’rainbow’. Els personatges joves per tancar al psiquiàtric amb tres voltes de clau i llençar la clau al fons del riu per l’inconsistència de les seves primitives reaccions.
