pelléas et mélisande i els cargols

Quan era petit em val voler fer menjar cargols moltes vegades, la meva avia els tancava a una gàbia, una vegada tota la família havia anat a agafar-los desprès de la pluja, pels marges del poble dels estius de la meva infància, un bon record el de collir cargols i notar com s’enfilaven per mans i braços, però menjar-los mai. Una vegada eren purgats la mare els feia a la llauna, a la cassola, amb conill o bé picants, la família en ple es llepava els dits i insistia en fer-me’ls menjar, jo m’hi negava, com també mi vaig negar tota la resta de la vida pel fet de que molts amics eren esclaus de paladar d’aquest repugnat menjar. Com més me’ls preuaven més se’m tancava la boca del estomac per aquest, diguem-ne, aliment.
Doncs bé per a mi Pelléas... és com els cargols, comprenc els còsmics orgasmes que provoca, però per a mi continua essent material del tot indigest. Molt jove al febrer del 63 vaig veure el primer de la sèrie, aquella temporada desprès de veure la Norma de la Genzer-Cossotto, el Werther amb André Turp entre altres meravelles, arribà un descafeïnat Pelléas del qual ben poc recordo. El any olímpic 92 al Mercat de les Flors Peter Brook va portar una versió light, pobre i sinistre d’aquesta opera, en lloc d’orquestra hi va posar dos pianos i els parlaments cantats es van reduir una miqueta, la critica va dir que era el súmmum de la perfecció escènica per la manca d’efectes gratuïts de llums i decorats, si algun d’aquells crítics encara esta viu no sé que deuen pensar de les esplèndides rucades de Mr. Wilson en la versió 2012. L’ultima incursió al tema va ser ahir, un dels pitjors dies de la meva vida liceística perquè a sobre del plat de cargols que m’estaven forçant a menjar em trobava malament per culpa d’un maleït refredat d’estiu que va amargar l’ultima funció de la temporada i també l’ultima d’abonat al torn B que pacientment sostinc des de molts anys abans del desgraciat incendi del teatre.
Penso que els cantants no mereixen aquest càstig corporal que el malparit del director els infringeix en uns moviment de braços que terapèuticament clamen venjança. La senyora Bayo, que ja no es cap joveneta de la primera volada, ha de tenir unes agulletes l’endemà de la representació que faran recordar-se de segur dels progenitors del cruel i diví ‘regista’



OPERA
PELLÉAS ET MÉLISANDE
2012
3/10
Boder, Wilson - Bayo, Bou, Naouri