juicio a una zorra

És una obra que en principi per tractar-se d’un monòleg no li tenia gran predicació. Estava ben errat. L’autor i director Miguel del Arco li dona la volta l’historia d’Elena de Troia. Una heroïna crepuscular, alcohòlica i vençuda per el pes de l’historia. Una magistral Machi fent el primer paper tràgic que li he vist. Contundent domini físic i vocal, prou és nota que aquesta actriu te un plaer immens quan puja a un escenari per la valuosa entrega que s’hi veu abocada agafant l’espectador per un braç i el porta on ella vol per l’hora intensa que dura l’espectacle. El teatre de Madrid quan és com aquestes un bombó.

TEATRE - JUICIO A UNA ZORRA - 2012 - 8/10 - Miguel del Arco - Carmen Machi

beethoven 5

Primera part – és una musica que no diu res – noi, és una mena de cosa impressionista – no se perquè busquen orquestres a fora, amb la nostra ja aniríem prou be – i aquesta dona, si sembla l’Escamillo de El Molino, quina manca de seny vestir-se per cantar les cançons del crepuscular Strauss com si anés al Sambodromo de Rio a dalt d’una carrossa – te aquella cosa rugosa a la veu que tenen les dones de la seva raça que per coses es perfecte però per Strauss no – i la Jessy que? Doncs mira ara que m’ho dius – res a veure amb aquesta petarda d’avui, però prefereixo la Gundula o la Renee , ja veus una altra tipus de color – saps? Mai havia escoltat aquestes cançons en viu, coses de la vida... Segona part - desprès de escoltar les quatre notes més famoses de tota la musica del món, ja vaig veure que allò era tot un altra cosa – una sonoritat densa i profunda va envoltar-ho tot, una llum taronja va il•luminar els nostres caps i un silenci que esgarrifava et deia que procuressis no respirar per no trencar l’encís – potser has de ser germànic per poder saber el que és Beethoven i com s’ha de transmetre, un moviment rere l’altre. Cap soroll, cap tos, la gent del auditori fou vampiritzada per la musica del genial sord – deliri al acabar – germànics generosos, un encore: Lohengrin del altre geni – són aquelles nits especials de llàgrimes i esglais.

CONCERT - ORQUESTRA SIMFONICA DE RÀDIO COLONIA WDR - MEASHA BRUGGERGOSMAN - JUKKA-PEKKA SARÀSTE - 2012 - 9/10 - Sibelius: Les ninfes del mar - Strauss: Quatre últimes cançons - Beethoven: Simfonica núm. 5

coppélia

Coppélia un ballet que no havia vist sencer de feia molts anys i bo és el retrobar-lo amb una producció novadora, elegant i sense trair gens l’esperit de la peça original. La musica sempre agradable del compositor Delibes serveix perquè els ballarins amb suport d’una boníssima coreografia puguin mostrar el seu talent, virtuts i condicions físiques. Dorothée Gilbert, una diva, era la primera vegada que la veia, una super classe, tot al seu favor res en contra no dic el mateix del seu acompanyant Mathias Heymann un preciós fisique du rol però per el meu gust li falta elevació i aquell toc que el fa ser estrella, és molt jove potser amb el temps ho agafarà. Jose Martinez el gran ballarí de Paris, com es podia imaginar aquell noiet de Cartagena que seia estrella a la companyia de Ballet mes prestigiosa del món, un luxe, un privilegi, ell s’ho val això i molt més. DVD - COPPÉLIA - 2011 - 8/10 - Opera Paris - Dorothée Gilbert, Mathias Heymann, Jose Martinez

sé de un lugar

Molt bona idea del director del teatre Manrique de utilitzar el bonic foyer del Romea per fer aquesta obra entranyable i peculiar. Un text construït per fer-te entendre la fragilitat de les emocions de una certa joventut afamada de modernitat i amb la constant de ser originals, únics i exclusius a cops de martell. Nens que tenen por de la vida, por de créixer, eterns Peter Pans amb 38 anys a les espatlles. Un encert de fer fer-te participar per proximitat a la parella i així poder entendre els seus patiments i alegries com un amic mes de la colla. Bona direcció i millor interpretació, un tour de force que el públic agraeix amb un perpetu somriure als llavis si més no unes fortes riallades – quan dic el públic he de fer la excepció del nou director del TNC que la seva cara petrificada no va moure un muscle en la hora i mitja que dura la funció, un públic així com aquest home, no el voldria jo ni que pagues la entrada a preu d’or – en fi, una funció molt recomanable i amb ganes de que es repeteixi l’experiència foyer moltes vegades més. TEATRE - SÉ DE UN LUGAR - 2012 - 7/10 - Iván Morales - Anna alarcón, Xavi Sáez

oleanna

Mamet un home sempre correcte, sempre ponderat, mai genial, li falta aquell gram de bogeria que pot fer que una obra seva sigui una meravella o un desastre (Miller, Williams). En aquesta funció toca un tema freqüent en les escoles i les universitats que també es poden transposar en qualsevol altre estament de convivència social on hi ha una disparitat econòmica, de educació o de edat. És aquesta la clàssica obra de baix pressupost però que degut a la nomenada del autor, tot el món la vol representar i sempre per un actor estrella en el paper masculí, el tema es recurrent en el temps encara que aquesta obra te 25 anys no es nota fora de època – avui estem en les mateixes condicions i demà també – l’autor pren partit i hi ha mitja dotzenes de pensaments molt punyents i que m’han fet rumiar molta estona en el seu contingut. Madaula, Olcina i Selvas perfectes en fer-te creure que estàs en una universitat americana i no a Bellaterra. Ara tindria interès de veure la pel•lícula dirigida pel mateix Mamet de principis dels 90 amb aquest mateix nom i argument. TEATRE - OLEANNA - 2012 - 7/10 - Selvas - Madaula, Olcina

episodis crítics 1957-2011 MACBA

El veure les coses del MACBA, les contemples sempre, amb una mica de recança ja que t’obliga a pensar que ha volgut dir l’artista amb aquell muntatge o plantejament i en canvi el primer que et trobes és amb un anunci que resa així: ‘cal fugir del contingut com d’una plaga’ . més clar impossible de exposar. L’art modern, i quan dic modern vull dir l’art que es fa en aquest moment, és molt difícil de enquadrar ja que tot si val per sorprendre a l’audiència i a la critica encara que poc queda i encara menys es recorda, tot t’ho has de prendre con una pirueta, un ensurt, un acudit, com avui tot un museu ple d’obra artística però cap emoció s’ha produït que m’hagi commogut les entranyes, no he rebut cap cop de puny a l’estomac, amb lo qual penso que és una mena d’art que per a mi no val gaire, potser per els que ara estan a la universitat o al institut però no per una persona que ha viscut quasi tota la seva vida al segle XX com soc jo. Bona cosa del nou director del MACBA és que deixa fer fotografies de tot el que hi ha exposat, el gilipolles del director precedent ho tenia totalment prohibit.

EXPO - EPISODIS CRÍTICS 1957-2011 - 2012 - 6/10 - MACBA

el paral·lel 1894-1939

Tan sols per el vídeo de presentació de l’entrada, projectat en una pantalla immensa, fet amb fotografies antigues , composició amb relleu de figures centenàries, evocadores d’un temps innocent i melangiós, tan sols per això paga la pena el anar a veure aquesta exposició. Però hi ha molt més, un món perdut, literari i tenebrós, el món dels meus avis i que jo de petit encara vaig tenir la sort de veure el seu voraviu, el haver nascut al Poble Sec cantonada amb Paral•lel fa que moltes de les fotografies i documents aquí exposats encara se’m facin una mica familiars. Felicitats per els comissaris de la mostra per la gran feinada d’investigació feta i que de segur no caurà en un pou cec, nomes engrescar-los a continuar i fer la coda final de la historia o sigui 1939-1975. Una mostra que tot bon amant del teatre de revista i musical, dels baixos fondos, del anarquisme intel•lectual i del amor fora ciutat ha de veure com una obligació, hi ha temps fins a la fi de febrer. EXPO - EL PARAL·LEL 1894-1939 - 2012 - 9/10 - CCCB