terra de ningú

Quan vaig veure qui dirigia aquest Pinter i qui eren els quatre protagonistes, em vaig dir que no em podia perdrem per res aquest estreno, ja que els cinc noms de capçalera trepitgen la mateixa terra de ningú que jo i volia participar de la experiència. Com totes les informacions prèvies a l’estrena ens deien que era una obra difícil i densa, m’he informat molt sobre el que anava a veure – gràcies Google – i així vaig saber que Harold Pinter adorava aquesta obra, i que ell mateix l’havia interpretat com a protagonista un parell de vegades, que és una obra que es fa per tot al món i amb tots els idiomes, que quan es posa en escena la peça es busquen uns actors de primer ordre per interpretar-la i tot el contingut filosòfic que porta a la motxilla.Jo parlaré poc de l’obra perquè no tinc els coneixements suficients per saber veure on escau l’homenatge que Pinter fa tota la estona al poeta Elliot només diré que, esta plena de humor, de homenatge al absurd, que la obra ‘No man’s land’ de 1974 esta influenciada en la ‘Virginia’ de Albee de 1961, són les dues obres que estan més lligades per els efectes etílics en els personatges. Una obra desoladora en extrem. Anem per feina, molt be el cast que ha triat el director, era jugar segur i la seva bona tasca li llueix en extrem. Tots quatre en la seva tasca estan perfectes. Homar en el paper mes aconseguit de la seva dilatada i rica carrera. Lluc Castells fa una de les escenografies més exquisides, per la elegància i senzillesa, que he vist en molts anys. En vestuari perfecte, pur anys 70s en Pou de Savile Row, en Selvas i en Pujol de Selfridges i l’Homar de Caledonian. Una funció per recordar. TEATRE - TERRA DE NINGÚ - 2013 - 9/10 - Albertí - Homar, Pou, Selvas, Pujol