És difícil de creure que una pel·lícula amb unes
credencials tan bones, com ho són, director: George Cukor, guionistes: Ruth
Gordon i Garson Kanin, musica: Miklos Rozsa, vestuari principal: Travis Banton,
etc. etc. tingui tant poc atractiu per a mi, segurament degut al protagonista
del film i que porta tota l’acció i interès com es Ronald Colman, un actor que del
poc que li he vist mai m’acabat de fer el pes.
També el que la protagonista femenina sigui la insípida
Signe Haso no fa que se’m alegri l’ocellet, la pitjor importació sueca que mai
va fer Hollywood.
Dos coses importants del film són que Shelley Winters aconseguia
el seu paper important en un film encara que aquí fos de dona assassinada.
També Betsy Blair aconseguia sortir per primera vegada
en pantalla pronunciant una dotzena de frases prou gracioses, actriu que va
tenir les millors critiques de la seva vida amb la genial pel·lícula Calle
Mayor del gran Bardem.