La perspectiva d’una dona a la quarantena i mare de dos fills pre-adolescents que de cop descobreix que el seu marit deixa de tenir relacions sexuals amb ella i pel irreparable motiu de que el marit l’enganya amb un altra home, per primera vegada en la seva vida de casats. Plantejament adult, molt Europa del nord enllà que diria l’Espriu, llàstima que la factura sigui tan plana per no dir mediocre.
Genial inspiradíssim, el encara jove director canadenc, Jeremy Podeswa, es guanya la vida fent les millors series TV que mai s’han fet, però quan ell s’exposa, tant amb els seus diners, prestigi i implicacions personals fa joies com aquesta que ara hem revisionat amb plaer, per això està l’estiu. Qui sempre cerca lo més nou sense mirar mai enrere perd el nord, i qui això perd, s’esborra del tot.
És una formula que te el cinema francès per fer uns documentals que no s’assemblen a cap d’altres, veure les aus migratòries, el oceans o els nens acabat de néixer fins que fan els primes passos, la musica com sempre és de Bruno Coulais, un especialista en aquests menesters. La formula ben senzilla, esperar, observar i prendre el precís moment màgic. Ho aconsegueix moltes de les vegades, no totes. El productor no és Jacques Perrin aquesta vegada.
Un dels concerts més bonics, intel·ligents i de qualitat que he vist a
És indignant que en ple 2010 es pugui fer una pel·lícula rodada quasi totalment en llocs públics de Sao Paulo, ciutat de vint milions d’habitants i que no surti en tots els cent minuts de projecció ni una persona negra, mestissa o indígena. Sabent que el quaranta per cent de la població no es de raça blanca. Aquesta pel·lícula es una autentica obra mestra de la depuració de la raça blanca en detriment de totes les altres que viuen en aquell país multicultural. Quan es veu la manipulació que les productores poden arribar a fer en el mon audiovisual et fa por pertànyer en aquesta societat. La interpretació i l’historia son correctes i per el tema que toquen són bastant oberts de mires. Llàstima de la manipulació ètnica.
Que bo era el treball artesanal de directors grisos com el d’aquest film, un treball impecable per tenir-te en interès constant pel que fa a la incontinència verbal dels dos protagonistes, pel que fa a les mirades de seducció màxima de la pèl-roja Parker, per la continuada mostra de desig animal mascle que mostra el impagable Heston, renoi que guapo estava, tant quan anava de gala per sopar o estripat intentant matar formigues, un luxe de color i de sexualitat amagada sota silencis i violins.
Premi per ser la millor primera pel·lícula francesa del any, potser si que s’ho mereix, a mi no m’ha fet el pes, una manera de dirigir a la actriu, que no deixa la càmera en cap minut de la pel·lícula, d’una manera nerviosa i d’esquinçada. Que hi fa
