Aquesta pel·lícula polonesa ha estat una de les més
premiades o bé nominada arreu del món entre totes les seves companyes de 2018, al
meu entendre de manera molt generosa ja que és l’historia d’amor
més glacial que he vist des de les histories romàntiques d’Antonioni, que el cel
estigui.
El director Pawel talla les escenes i les seqüències
segons li passa per la pebrotera, el guió és impossible de creure ja que en
plena post guerra en els anys 50 entren i surten del Berlin soviètic de la
manera més natural, la xicota, maca per cert, però pèssimament dirigida es un
continu ara vull i ara no vull, els anys passen, en aquelles vides hi ha de tot
però en l’ultima escena del film estan tan joves com ho eren 20 anys abans.
Una fotografia molt bona i unes exòtiques
musiques folklòriques adornen la peça, perquè no deixis de veure la pel·licular
a mig camí.
Premi Gaudi i Premi Goya, Olé que sí!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada