Quan vaig llegir la novel·la ‘El almuerzo desnudo’ de William S. Burroughs en les èpoques fosques de la historia espanyola fou una temeritat per els temes tractats, drogues dures, homosexualitat, ciència ficció, tot barrejat i confós un veritable homenatge a Kafka, això era als anys 60’s. Poc podria pensar que quaranta anys desprès veuria la pel·lícula feta per un artista de la categoria de David Cronenberg que, si bé no se’n surt sempre amb excel·lència, et mante tota la estona amb tensió i el més important que el clima que transmet és molt semblant al que et dona el llibre quan el llegeixes, les escenes que transcorren al Tanger de la ficció són una pura artesania, un cast de luxe per tan complicada obra d’art.
dijous, 6 d’octubre del 2011
naked lunch
dimecres, 5 d’octubre del 2011
the resident
No entenc com aquesta actriu te tan mala traça en escollir papers, desprès de la passada pels Oscars tenia la obligació de mirar-s’hi més en triar guions i aquí a sobre es fot a fer de productora. Bé amb això esta tot dit, es una pel·lícula que tot es previsible des de el minut numero u, tots els trucs són mes vells que jo. Una pífia darrera l’altre.




diumenge, 2 d’octubre del 2011
the tree
Tova, fluixeta, previsible, ensucrada i antiga. I així hi tot és veu amb gust perquè les interpretacions són més que correctes, els paisatges grans i aspres com nomes a Austràlia es poden trobar, per no parlar del gran protagonista de la cinta: el arbre, i que bé retrata, que bé es mou i que guapo és de lluny i de ben a prop. La directora és una dona i és nota.
j'ai rêvé sous l'eau
És tan pretensiós aquest film, per les seves intencions, per el seu llenguatge, per el seu look i per el seus resultats, que fa que en lloc de llençar-lo a la brossa de cap fa que me’l miri amb simpatia pels artistes ‘indis’ que lluiten per treure una obra original amb tot el seu cor i a la fi fan llufa i ens engeguen una parida com la que aquí presentem.
captain america
Prendre al Chris Evans de ‘Los 4 fantasticos’ i la Hayley Atwell que es la reina dels telefilms de la BBC, com a protagonistes d’aquest joiós còmic era en principi una temeritat, però hi ha química dins la que hi pot haver en un TBO tan poca solta com aquest, una posta en escena original per recrear l’època hitleriana amb uns recursos gens repetitius i prou originals, un repartiment de secundaris de súper luxe, efectes mil, resultat convincent, si hagués vist això quan tenia dotze anys, què feliç hagués estat.
dissabte, 1 d’octubre del 2011
sin retorno
empaná de pino
Voler ser transgressor sense cap gracia és tràgic. El director d’aquesta cosa ha volgut fer un homenatge a les pel·lícules (dolentes totes) que interpretava la Divine, també hi ha molt de la moguda madrilenya i dels primers Almodovars per les musiques, el look i la pretesa intenció, qualsevol símil es ofensiu pel nostre manxego. Una pèrdua de temps qui ho visiona i qui ho produeix, els amics (multitud) que han fet el film s’ho han passat d’allò més be, es veu. Xile està molt lluny de tot i també es veu de llarg.




divendres, 30 de setembre del 2011
the green hornet
Desprès de tantes pel·lícules de ‘qualité’ vistes darreament, tenia ganes de veure una de criatures, i cap millor que una que fos un còmic, luxós, divertit i ple de sorpreses. Vanes esperances, que deia aquell, cops d’efecte que m’hagin sorprès: mitja dotzena, repetició constant de persecucions, cotxes cremats, andròmines impossibles i gracietes que no fan riure, la Diaz deu passar mal moment perquè agafar aquest paper mini, mini és demencial, està ja molt gran per fer segons quines coses. Tot plegat, cremar el temps.






































