Quan vaig llegir la novel·la ‘El almuerzo desnudo’ de William S. Burroughs en les èpoques fosques de la historia espanyola fou una temeritat per els temes tractats, drogues dures, homosexualitat, ciència ficció, tot barrejat i confós un veritable homenatge a Kafka, això era als anys 60’s. Poc podria pensar que quaranta anys desprès veuria la pel·lícula feta per un artista de la categoria de David Cronenberg que, si bé no se’n surt sempre amb excel·lència, et mante tota la estona amb tensió i el més important que el clima que transmet és molt semblant al que et dona el llibre quan el llegeixes, les escenes que transcorren al Tanger de la ficció són una pura artesania, un cast de luxe per tan complicada obra d’art.
1991
7 /10
1 comentari:
¡Qué personal siempre Cronenberg! Con el material propio y con el ajeno.
Con el tiempo, ya es uno de mis favoritos..
Publica un comentari a l'entrada