Aquesta tarda al gimnàs he estat tota l’estona escoltant ‘The nymph errant’ la meravella de Cole Porter (versió concert London 1989), si et dic això és perquè un dels hits de la obra s’anomena ‘Experiment’. Això és el que he vist aquesta nit un experiment genètic i acústic que pot agradar, com ha resultat al llarg de tota la funció o que et pot deixar fred per no dir avorrit, el meu cas. Totes les peces cantades per aquest bonic xicot m’han semblat que si les escoltes per la Podles i fins i tot la Horne m’haguessin fet aixecar de la cadira. El que escoltava era una cosa rara, de timbre y color tirant a lleig i volum més que discutible, però que feia embogir a la gent. M’he sentit diferent i marginal, ja estic acostumat. Potser els ‘castrati’ tenien una gracia que jo ho he trobat per res a aquesta dolça criatura i que per res del món voldria que li tallessin la titola. Hi ha gent que no li agrada el peix blau, altres no suporten la calor del mes d’agost, a mi no m’agraden els contratenors. No passa res. La vida segueix decorada amb llums de nadal.
PS no és gens recomanable anar escoltant Cole Porter fins les portes del Liceu i de sobte encarar-te amb la densitat tediosa de Mr. Händel
1 comentari:
Divergencias, pero no pasa nada, para gustos colores, pero a mi me encanta.
Publica un comentari a l'entrada