No recordo cap musical català amb denominació d’origen que tingues una música extraordinària i perdurable, altra cosa és quan es reprodueix un èxit estranger amb la nostra llengua, els poquets musicals de casa nostra jo els qualifico de dos categories, tipus Vives i tipus Guinovart, el primer bàsicament ‘La Cubana’ i el segon al cau de Dagoll Dagom. Jo sempre he preferit el tipus Vives per les seva frescor i si ha copiat als grans compositors americans ho ha fet sense cap pudor a la manera d’homenatge, sempre amb una alegria y un ritme engrescador. Els musicals ‘a la manera’ Guinovart copien els dramons del estil West End de Londres (tot el que ha produït Cameron Mackintosh fins ara), són tediosos i opacs. La funció que he vist avui es del estil Guinovart, una musica escoltada cent vegades que no m’ha comunicat quasi gaire res. Una direcció d'actors molt treballada, ben elaborada, bravo senyor Segura i una escenografia moltes vegades colpidora de bon gust a base de cops de vermells.
2 comentaris:
A tu no se't caurà el sostre de casa asobre, jajajajajaja
nen no em queda pas gaire temps de poder fer aquest tipus de vida
Publica un comentari a l'entrada