Una comèdia divertida y sense pretensions i que en molts pocs moments et fa sentir vergonya, cosa ben estranya en les comèdies actuals made in USA. La interpretació, ben teatral per cert, esta cuidada i en molt moments inclús podríem dir que estem en el estat anomenat ‘alta comèdia’. La cosa per això te fàcil explicació, els autors de la historia han fet una copia de dos grans comèdies del teatre nord-americà, ‘Auntie Mame’ i ‘La cage au folles’ han agafat aquest dos arguments els han posat en una turmix i el que ha resultat és un producte prou distret per passar una freda tarda de diumenge (a falta d’altres coses, quin remei!)
YOU SHOULD MEET MY SON! 2010 7/10 http://www.imdb.com/title/tt1615916/
El perquè de ressuscitar aquesta rampoina? Per molts motius, el principal el veure com era Barcelona l’any 1957, ja que quasi tota la pel•lícula està rodada en exteriors que convenientment maquillats havien de passar per Budapest. També volia veure en Parra en un dels seus primers protagonistes, aquí acompanyat per la sempre dramàtica senyoreta Salgado i per fi per veure lo boníssim que era Isasi Isasmendi com a director de films d’acció com ho era aquest. Sorpreses la quantitat d’actors que aquí eren unes criatures i ara són ja veterans, la hipòcrita en enverinada moral franquista que exposa totes les tortures que feien el russos comunistes als hongaresos llibertaris i eren exactament les mateixes tortures i practiques que feien els perversos feixistes a la comissaria de la Via Laietana en aquells mateixos moments. Quin fàstic de Espanya.
RAPSODIA DE SANGRE 1957 6/10 http://www.imdb.com/title/tt0050886/
Tres o quatre coses del muntatge que eren per aplaudir la resta un cúmul de despropòsits, aquesta producció de Marthaler/Niquet vol anar més lluny que les peces que ens endinya en Bieito (algunes de les quals adoro), tanta ximpleria musical i tantes profanacions musicals ja fan fàstic. La Anne Sofie von Otter tan disciplinada per poder seguir les rucades del regista que a la fi, pena em feia, una bona cosa, sí, el veure les qualitats vocals i possibilitats físiques del per a mi desconegut tenor americà Norman Reinhardt
LA GRANDE-DUCHESSE DE GÉROLSTEIN 2010 5/10 Basle - Hervé/Niquet - Anne Sofie von Otter, Norman Reinhardt
Una perleta del poc cinema d’Israel que ens arriba a les mans. Tragicomèdia d’un bon home que pot ser qualsevol de nosaltres en les seves imperfeccions i grandeses. La segona part del film gira (dins un road-movie) cap a intricats sentiments de família, consciencia i lleialtat. Direcció i interpretació depurada i exemplar. Quin greu que no es faci més cinema d’aquest tipus per ensenyar-nos a tots humanitats a peu de carrer i de llonguet i espardenya.
THE HUMAN RESOURCES MANAGER 2010 8/10 http://www.imdb.com/title/tt1311075/
El triomf de la joventut, el director 30 anys, el solista 32 anys, cúmul de talent, inspiració, força, originalitat, saviesa, creadors de bellesa impetuosa. Quan ha sonat l’ultima nota del genial concert de Saint-Saëns els brams del públic, els seus bravos, crits de joia, barrejats amb els aplaudiments han estat de tal intensitat que, tot seguit, he recordat la mateixa sensació viscuda en els concerts del enyorat mestre Oue, la sala s’ha convertit en un immens orgasme col•lectiu per festejar el talent del pianista Simon Trpceski, criatura destinada a grans moments de gloria futura. El mateix puc dir del tan jove director Jakub Hrusa que farà que el quart moviment de la simfonia de Dvoràk no l’oblidi mentre visqui i avui m’agradaria fer a aquest dos joves talents constància del meu agraïment. Hi ha moltes coses a la vida que no tenen preu, per això la nit d’avui es com un peto robat.
CONCERT L'HIMNE A LA NATURA DE DVORÁK 2012 10/10 OBC- Jakub Hrusa, Simon Trpceski
Consideració 1: És un experiment, operació nostàlgia, producte destinat a qui no te cap noció del cinema americà dels anys 20s i 30s. M’ha avorrit molt i fins hi tot he pesat figues. Consideració 2: És una obra molt ben feta per part de la tècnica emprada i sorprenentment original per ser d’un país no anglosaxó. Estètica cuidada fins uns límits de difícil consecució. Consideració 3: Recomano a qui hagi gaudit d’aquesta pel•lícula que vegi o torni a revisar urgentment ‘Sunset Boulevard’, ‘Singing in the rain’ i Pennies from heaven’ per aquest ordre.
THE ARTIST 2011 5/10 http://www.imdb.com/title/tt1655442/
Ahir en estat de gracia després d’un inusual dia em vaig endinsar en el turmentat cervell de la eterna Hedda. Una trobada amb una admirada actriu de cinema com és la Laia Marull, de la que només li havia vist una ‘Lulú’ de no gaire bon record. L’impacta emocional que em transmet aquesta dona es immens, els seus mínims gests facials expressen tant i tant bé. La seva poderosa mirada bruna fulmina l’escena, moltes vegades escoltes als seus contrincants mentre parlen el diàleg mentre tu nomes mires el rostre silenciós de l’actriu per veure com va reaccionant depenent del que esta escoltant. Hi ha tant del primer pla cinematogràfic en la seva interpretació. Jo molt poques vegades he estat tant pendent del intens anar i venir de l’heroïna com ho vaig ser ahir vespre. Unes poques coses em van grinyolar en la magnifica direcció de Selvas, poca cosa, la resta esplèndida, contundent i per una vegada la posta al dia de l’acció la trobo un encert del director i encert també el haver escollit un versionador tan hàbil com en Rosich. Teatre 100%, un bon xut per fer pujar l’adrenalina mig adormida.
A la Carol López com autora teatral l’hi he vist tres coses ‘Germanes’ on s’exposava molt i l’èxit li va somriure, ’Boulevard’ on s’exposava una mica menys i l’obra va passar sense pena ni gloria, ara a la tercera de autoria total que li veig puc dir que no s’exposa gens, camina pels camins més trillats, fàcils i comuns possibles, diàlegs sense cap mena de transcendència (podrien estar per exemple a ‘Aida’), herois de classe mitjana sense cap originalitat, ni model a admirar. I jo li diria a la senyora López al teatre i al cinema vull aprendre i vull millorar com a persona. Treu profit a dos dotzenes de mitges rialles del públic i poc més, ja que sap que te un públic fidel que vol veure el teatre com mira a la finestra del segon tercera de la casa del davant, xafardejar en les petites misèries humanes, omplir una hora de futileses, mig ben dites, treure un nu masculí dues vegades, en canvi la dona es dona un bany en calces i sostenidors, gent amb molta pobresa d’emocions, nostàlgia d’una musica de l’època dels seus avis que està allí només per fer bonic, com el xester color tabac, com la banyera ‘breakfast at tiffanys’ com les histories dels personatges que t’explica la pantalla de televisió (ja que la obra ‘in life’ no toca aquesta matèria). Tot pobre, molt pobre sobre tot provinent d’una autora que havia fet una peça com ‘Germanes’ plena de personatges literaris però del tot interessants.
TEATRE RES NO TORNARÀ A SER COM ABANS 2012 5/10 Carol López - Dolo Bentrán, Andrés Herrera, Olalla Moreno, Andrew Tarbet
Moltes vegades en aquest últims anys me n’adono de la diferencia generacional entre jo i el meu voltant. Ahir al Teatre Gaudi, va ser un dia d’aquells, jo era aïllat per un gran mur entre la meva butaca i la resta d’espectadors que presenciaven la funció ‘Mediocres’. Notava que l’audiència entenia, vibrava (no excessivament), reia, gaudia de l’espectacle i jo bloquejat perquè tota l’estona esperava que la obra arranques i no me’n adonava que la obra havia arrancat ja feia molts minuts enrere. La companyia molt disciplinada, tan per la part de moviment escènic, vibrant i dinàmic transmet una energia que valoro molt positivament, el moviment del decorat a la manera de puzle amb totes les formes i composicions arquitectòniques incrustades dins els parlaments de la peça, tot molt aconseguit. Però jo no vaig entrar en la problemàtica o la no problemàtica d’aquells cinc essers que segons el programa tan sols és un. Un altra cop serà Cia. Buts i Nous.
Unes historietes divertides i prou porques com per fer honor al títol del espectacle. Historietes dites per la majoria dels actor amb molta intenció i que amb el seu bon fer comuniquen al instant amb un públic no gaire exigent. El que sí que no puc passar per alt es la ensopida versió que ha triat el autor del espectacle per tractar els textos del segle XIII i XIV, no de cap manera, no puc acceptar un llenguatge que vol ser escatològic i marrà i et posi les mateixes paraules que podrien sortir a ‘La Riera3 de TV3 o en una classe de segon de primària: ‘nens no us toqueu els penis’. No nois aquí us heu equivocat, un llenguatge groller era requerit per donar sentit a les quasi totes divertides historietes.
L'EDAT MITJANA MARRANA, HISTORIETES DELS SEGLES XIII-XIV 2012 6/10 Romea - Canut, Simó - Joveé, Serra, Ràfols
El director Ivory, se’ns ha fet gran, si mai ha estat un home genial si que te mitja dotzena de obres impecablement fetes i magníficament construïdes, sempre amb la ma ferma en la planificació de les seqüències (Howard, Maurice, Room, End of the Day, etc.) Aquesta vegada et deixa molt imprecís en el teu apropament a les característiques dels personatges, te una coda final bonica, però.
THE CITY OF YOUR FINAL DESTINATION 2009 6/10 http://www.imdb.com/title/tt0896923/
