don quixot

Una raó més per ser considerat un mal espanyol (i un frívol cultural) és que detesto Don Quijote, sigui en lletres novel•lades , en cinema, en opera , en ballet i fins i tot en musical - impossible dream a banda – el seu personatge m’inspira rebuig i això comentat en veu alta en un cercle seriós pot costar molt car – reputació malmesa i irreparable. La companyia American Ballet Theatre és una de les grans del món però a mi mai m’ha agradat, el pes de Balanchine, el gran coreògraf – que a mi no m’ha convençut mai del tot – pesa com una llosa sobre la companyia sobre tot en la part masculina. Els ballarins del Bolshoi o Marinski de Rússia son el paradigma de la masculinitat veritable i sense discussió possible a part de la increïble i única tècnica. Els del Royal Ballet angles o els de l’Opera de Paris son la voluptuositat bisexual portada sobre l’escenari, clamor sensual y també una bona tècnica. Els del American Ballet estan oprimits per una mena de comportament que fa que mai es alliberin del tot al escenari i donin una sensació de impossibilitat d’arribar al clímax de les emocions. Una producció que ja fa 30 anys que roda per aquests mons, la va estrenar Barishnikov quan era molt jove, recent fugat de la URSS. La meva quota de dansa del curs ja està satisfeta, podia haver anat molt pitjor. BALLET - DON QUIXOT - 2012 - 6/10 - American Ballet Theatre - James Whiteside, Isabella Boylston