La peça de Schumann, una raresa per cert insòlita el
posar com a solistes de concert a quatre trompes, va exercir com a romàntic
aperitiu al plat fort que desprès vindria.
En efecte la cinquena de Mahler era el plat fort, la
comunicació que el director Ono estableix entre la seva batuta i cadascun dels
instruments de la enorme orquestra cada vegada que es toca Mahler és un
exercici catàrtic, com si d’un fet religiós es tractes, la musica un
instrument, la composició el mitja, Mahler un deu.
A la fi del concert, l’Auditori absolutament ple a
vesar, crits de joia per sobre dels aplaudiments que tot seguir van arribar.
Èxtasi total d’inauguració de temporada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada