Rossellini amb aquest film es va avançar molt al seu
temps ja que sense saber-ho va obrir les portes de la ‘nouvelle vague’ francesa
i també donar una camí a seguir al cinema d’Antonioni.
L’ incomunicació que existeix dins el matrimoni
Bergman versus Sanders s’explica aquí per primera vegada deu anys abans del que
vindria una dècada posterior.
Més coses bones del film són les imatges d’una Nàpols
desarrapada tot just els anys d’acabada la guerra.
La Bergman mai pitjor maquillada i vestida, unes
modes, les italianes d’aquell moment que no han passat la revalida del pas del
temps, si mirem qualsevol film de Bergman de una anys abans fets a Hollywood
ens mostren a l’actriu esplendent desprès de 75 anys d’haver rodat aquelles
histories, la moda europea en el cinema envelleix molt malament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada