Un film on la seva dilatació és el principal defecte,
aquell metratge extensiu juga en contra la mestria del director ja desaparegut
ara fa pocs dies, Bertolucci no és Visconti, i malgrat les seves extraordinàriament
belles escenes el ritme cinematogràfic a vegades trontolla.
El caire socialista de tota la pel·lícula esta magníficament
mostrat i el missatge queda pro clar per veure el que el director ens vol
explicar.
Una fotografia immensa de Storaro, les fidels decoracions
de Frigerio i la insuperable banda sonora de Morrricone fan que aquesta obra
imperfecte quedi en la memòria del millor cinema europeu de la segona meitat
del segle XX
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada