dilluns, 26 de setembre del 2011
a night in casablanca
diumenge, 25 de setembre del 2011
complices




divendres, 23 de setembre del 2011
la ciutat de sagnier
Una mostra que podem considerar modesta en comparació de les altres que s’estan veient últimament, però amanida amb molt bon gust i amb informació didàctica i entretinguda, es petita la sala on es fa la mostra però si t’interessa la ciutat de Barcelona t’hi pots estar una bona estona per l’informació que allí es dona. Sagnier no fou un arquitecte ‘estrella’ no va canviar el mon del art però el que sí va canviar va ser el panorama urbà de la nostra ciutat, quan veus la mostra te’n dones compte que no hi ha dia que no vegis un o deu edificis d’aquest singular arquitecte quan camines la ciutat. Jo vaig treballar 15 anys a la duana de Barcelona sense saber que aquella colossal obra fou parida per aquest gran i original treballador.







dijous, 22 de setembre del 2011
aleksandra
dimecres, 21 de setembre del 2011
conseqüencies del pim pam
És per norma de la casa que quan vaig a veure un espectacle teatral condiciono el meu dial d’acceptació depenent de si es teatre amb recursos públics, si és subvencionat per altres vies o si és producte de sales alternatives amb pocs recursos i sense ajudes, tot això pesa molt a l’hora de valorar, jutjar i digerir. Bé avui ha estat la primera alternativa de la temporada, una Barcelona buida per un partit de lliga important a la tele i a la sala molt poca gent. Les comèdies han de tenir molt més públic que els drames perquè les rialles sonores de l’audiència repercuteixen en els actors i sembla que les repliques surten més airoses, això avui no ha passat, estàvem a primera fila i semblava que per el silencia de la sala fessin la funció només per a mi, una llàstima veritable, perquè la idea argumental, plena de sorpreses que no desvetllaré, la interpretació matisada i plena de creativitat, la direcció rica, si es te en compte els minsos recursos que la companyia disposa. En totes les tres facetes, autor, director i actor en Pujolràs en surt ben airós. Aquesta obra em va ser recomanada per un amic molt bon actor del nacional i del lliure i tenia molta raó. Que tinguin molta sort quan portin la funció a Temporada Alta, encara que el títol no m’acaba de fer el pes per difícil de recordar i poc comercial.


van johnson mgm's golden boy

Quan faig el exercici periòdic de llegir un llibre en anglès quasi sempre trio que l’escrit tracti d’un tema que em sigui familiar, per tenir més coneixement del lèxic emprat en la llengua estrangera, en aquest cas no podia triar millor, Hollywood i Broadway, cinema i teatre els dos oficis del famós actor i dels quals jo crec que en tinc uns quants coneixements. Encara ara a la més madures de les estacions de la vida em fascinen les lluminàries dels noms de les estrelles, les seves coses i els seus tics, soc un fan perpètuament adolescent que es distreu col·leccionant cromos virtuals dels seus ídols al seu cap amb fam infinita d’aquest tipus de material. Es per tot això que aquest llibre ha acomplert les expectatives, el actor rosset i amb cara de pa de pessic, que tota la vida va estar amagant el que realment era i li agradava, és va rodejar de la gent que més m’atrau, ara i sempre, les estrelles i els actors, ja veus un etern adolescent.




dimarts, 20 de setembre del 2011
mildred pierce




chicken tikka masala
Una comèdia que ironitza sobre les ancestrals costums de les gents de la India on la família és un clan monolític quasi indestructible. El director que per el nom és veuen els seus orígens indis també per la manera de fer denoten un aprenentatge a la metròpoli i les coses bones apreses de Inglaterra fan contrast amb les esmentades d’origen asiàtic. Un divertiment sense gaires pretensions però que el veus feliç per tota la projecció ‘a tutti colori’, tant és l’impacte visual dels colors de l’iconografia que se’ns mostra en el film.
divendres, 16 de setembre del 2011
llum de guardia
La primera actriu de la companyia Julio Manrique, Cristina Genebat, que te un iPhone, contesta les meves linees als pocs minuts d’estar penjat el post, aqui ho teniu:
|
1- julianen, vols dir? mmmm... potser hauries pogut trobar algo millor...
2- si et repugna la feina del Manrique des de fa tant de temps per què hi vas?
3- quanta estona has perdut carregant fotos i videos al teu bloc? jo, amb tu, per exemple, perdré en total uns tres minuts per a escriure aquest mail i ja em sembla que és una eternitat...potser dediques massa estona a les coses que et repugnen...
4-a part de dir coses que literalment son mentida i xafarderies dignes dels pitjors programes de televisió és evident que de teatre no en tens ni puta idea...per no parlar de l'estil...
5- mmmm, a veure, deixa'm pensar... ets una persona frustrada, envejosa probablement lletja, sense gaire talent per res en concret i segurament folles poc... o malament, això està per concretar. i em sembla que el més trist és que tu ja ho saps. Si és així Julianen és perfecte.
6- no et molestis en contestar perquè no llegiré cap resposta.
Enviat des del meu iPhone
Com ella no vol que li contesti, i que tampoc ho ho faria, li aclariré uns punts que es veu que la preocupen aquí mateix:
Com soc abonat a molts dels teatres de Barcelona ho veig tot, o quasi, el seu home està en el paquet d’ofertes.
Perdo el mateix temps per un Sukorov que per un Manrique, soc així de just.
Tot el que poso ho he llegit en entrevistes que la ‘familia’ ha donat al TimeOut, Ara, Avui etc.
No estic frustrat més que la mitja nacional, soc lleig, sense gaire talent i follo poquíssim, si es que l’interessa.
En quant a que no tinc idea de teatre, només li puc dir que quan ella encara no havia nascut jo anava a ‘El Molino’ i els esquetxos del Johnson i la Lidia eren molt més divertits i intel.ligents que les paraules que vaig escoltar ahir.
Que el fantasma de la Xirgu ens guardi de mals com el que acabem de patir aquesta nit desprès de escoltar la primera obra co escrita per el Sr. Manrique que si bé ja com a director deixa molt mal gust de boca, com escriptor es bord i mediocre. M’explico. Coma director te una manera de fer que és com la seva marca de fabrica i que a mi em posa nerviós perquè repeteix la formula que vista la primera vegada et pot fer gracia, la segona ja no te’n fa gens la sisena, literalment et repugna. Sempre ha de posar títols projectats com si estiguéssim al cinema, sempre ha de posar una musica molt ‘trendy’, moderna i tal i amb un volum propi de una disco, sempre ha de posar parrafades senceres en angles, vinguin de cara o de cul, sempre ha de posar de protagonista la actriu de la veu xisclenera que per cert és la seva dona, sempre que pot fa sortir un paio pèssim actor i amb una dicció terrible d’origen anglosaxó que te un gran problema en mostrar el pentinat ‘Sunsilk’ a totes les obres, sempre que pot despulla tímidament als actors que no les actrius, però despullats ben correctes, no fos cas que penséssim que... en fi ens han penjat la llufa del sants innocents amb aquest director d’alt standing. La gent aborregada com es natural ho ha rigut tot, i aplaudiments a dojo, la platea 60% ocupada, la paraula ‘polla’ surt al menys 12 vegades en el recorregut de la obreta que ens ocupa aquesta nit.




solntse

















