Si el cinema és a vegades la més gran de totes les arts és per que amb nomes vora dues hores et pot millorar com a persona. 50/50, meitat i meitat és l’exemple. No es de estranyar que ahir la nomenessin per el millor film del Spirit Awards (cinema independent) i avantcambra dels Oscars. Magnifica, per lo intensa i sensible, la interpretació del protagonista Joseph Gordon-Levitt, sempre en imatge, sempre entonat. De caixa de mocadors de paper a l’abast.
Daniel Auteil havia d’estar molt engrescat per tenir el coratge de rodar el remake d’aquesta peça del acadèmic Marcel Pagnol, autor que tal com ens veiem avui penso és verí per la taquilla. No tan sols l’ha dirigida sinó també la protagonitza i en fa el guió. Això si que és anar contracorrent, avui el cinema de personatges capficats en les idees del món rural i de provada bonhomia no agrada. Només s’ha de veure que Raimú i Fernandel val rodar la primera versió del llibre el 1940. La bondat de la gent senzilla avui ens fa por.
Desprès de haver vist quatre vegades ‘A little night music’ del genial Sondheim obra filla de la no menys valuosa pel·lícula del gran Bergman, aquí tan eufòric, sensible, incisiu i ple d’ironia, quasi dos hores de cinisme immoral tan veritable com la vida mateixa, i això ho escrivia el 1955
Te seré fiel en siete eternidades de placer, diez y ocho falsas sonrisas y cincuenta y siete susurros de amor sin ningún contenido, te seré fiel, mujer, hasta que el gran bostezo nos separe, en pocas palabras, te seré fiel a mi manera.
Consideració 1
M’he assabentat de la molta obra escrita per l’autor Martin Crisp i la seva importància en el seu país d’origen, per a mi el gran desconegut. Ara toca anar-lo seguint per aquests escenaris ja que és el tipus de teatre que més m’agrada en el meu moment actual. Vull que em facin treballar el cap, vull que m’enganyin, vull que em sorprenguin i sobre tot que m’agradi la riquesa i bellesa del seu llenguatge, aquí es veu claríssimament per la bonica versió del director de la obra Muñoz i Calafell, que el original angles és d’una volada de qualitat i bondat assegurades.
Consideració 2
Quan actors i actrius estrelles de companyies publiques es comprometen en representar una peça a un teatre alternatiu de la ciutat (què vol dir això? aforament limitat per no dir minso, preu de les entrades molt més baix dels grans teatres nacionals o municipals, difusió publicitària i mediàtica sensiblement més petita), es per aplaudir-los per la seva estima al món que han escollit com a feina i passió. És el cas de Bel, Carreras, Iscla, tots ells capçalera en moltíssimes obres del TNC o Lliure i ara aquí a la Beckett donant-ho tot per una audiència tan petita com afortunada. Bel, la mirada més intel·ligent de l’escena catalana, els seus silencis fan basarda i et fan caure al abisme. Carreras, els focs d’artifici que mai saps per on han de explotar, la sorpresa del gest, la desmesura. Iscla, tan pot estar al límit del clown com al del terror, sempre perfecte, una veu que t’embolica. Tots plegats, un regal pels sentits.
Ser gai i a la vegada haver nascut dins una família ortodoxa és una tragèdia, ser gai, de família ortodoxa i a sobre creient i sense poder prescindir de la presencia de deu a la teva vida és morir-te en vida. De totes les religions del llibre, totes ben pèrfides per cert, aquesta n’és una de les pitjors. Aquest pobres noiets marietes que es veuen condemnats a amagar la seva sexualitat sota el ridícul barret negre i amb els tirabuixons de ximpleta tronada, tenen mala peça al taler. Bé de tot això i molt més va aquest documental valent i instructiu. Quina alliberació el ser agnòstic de tota la vida i dormir amb un home al costat sense cap por ni recança.
Un instructiu documental que amb molts pocs elements a la mà se’t fa distret i entretingut gracies a la bona direcció de Carles Balagué, el conjunt de persones que omplen el metratge del film es heterogèniament molt ben triat, didàctic, simpàtic i a voltes distanciat. Dues coses a retreure. 1 – la poca informació sobre les famílies que van patir les conseqüències de la bomba. 2 – al final del film hi ha una seqüència molt llarga a un col·legi multi racial que parlen de la pena de mort, sense aportar res al tema del document i es nota massa que son molts minuts sense gaire suc a extreure als nois, amb greus problemes de comunicar-se en català, per allargar la cinta a la durada que volia la productora.
Barber la llagrimosa més trista, més melangiosa i més sense retorn, si durés dos minuts de més la respiració se’t col·lapsaria a la gola ofegant-te de pena i de tristesa. Torres focs d’artifici d’alta intensitat, però jo no sento res, si no hi ha cantabile les neurones no se’m belluguen. Txaikovski ni un minut esbardissat, tot si val en aquest geni, et fa ballar i minuts desprès entres en turment constant, mai en tens prou, podria seguir al infinit, temes i temes d’ànima boja i despullada i fins i tot púdica. González sempre fidel a les seves irregularitats tan ben intencionades.
Feia molts anys que no veia un Samson, avui gracies a Medici TV he pogut tenir aquest goig desitjat, llàstima que la Dalila Tarasova no esta en el seu millor moment de condicions vocals, potser fa quinze anys hagués estat idònia per aquest rol, però com jo tinc al cuc de l’orella el to i el volum de la gran Baltsa, quasi cap altre em fa el pes, clar que compensat he quedat amb el descobriment del magnífic tenor Kerl, potent i enfilat allà dalt tota l’estona. Posada en escena molt actual (conflicte Palestina / Israel) i un jove director amb molta trempera.
