Una producció espatarrant per la multitud de sorpreses que et regala la funció, un coreògraf nou que te unes idees innovadores sense sortir-se de la marca ‘Royal Ballet’, feia 20 anys que no es produïa un ballet de llarga durada al ROH i el triar aquest equip ha estat un encert encomiable. Posar total la fantasia d’Alicia sobre l’escenari no es gens fàcil, com ser fidel a la historia i a la vegada plasmar amb tota la fantasia que li escau sense caure en solucions pobres y ja vistes, és una tasca molt difícil, aquesta gent ho han aconseguit i els que ho em vist amb DVD ho em gaudit.
ALICE'S ADVENTURES IN WONDERLAND 2012 9/10 ROH - Chistopher Wheeldon, Joby Talbot, Bob Crowley
Hi han operacions que no s’entenen, el voler donar llustre i nom a la companyia de ballet del teatre milanès, és un intent fallit per la pròpia condició del conjunt de dansaires. Una companyia poc disciplinada, que des de que comença ja veus que fan el que poden i res més. El que no te perdo de deu, és la versió donada d’aquest ballet, de poca sang i menys trempera, recrear al segle XXI els figurins originals de la època de la senyoreta Petipa, responsable de pagines màgiques, però també dels amanerament masculins més delictius de la historia del mon de la dansa, era una temeritat que no va estar gens meditada. Gastar una fortuna en parracs i perruquetes, turbants, plomes i cuirasses és un despropòsit, sobre tot per que es tot tan lleig, ofensiu a la retina humana per molt acostumada que estigui a veure els desastres del mon de l’opera i el ballet. Entre aquest ballet de 'calderilla' i el del Corella, que no és res excepcional, em quedo sens dubte amb aquest darrer. Pobres nois els ballarins de l’Scala veure’s al mirall am perruques Cristòfol Colom i bombatxos d’odalisca del Topkapi. Haurien de indemnitzar-los amb diners del fons monetari internacional.
Bon començament de la temporada del Grec, obra provinent d’una font literària de Miquel, perfectament adreçada per Puyo i exquisidament interpretada per Espluga, Feixas i Jové. Llenguatge obscè, procaç desllenguat el que escolten les teves orelles i a la vegada essencialment poètic tot el que veuen els teus ulls, gracies a una direcció esplèndida. Obra densa, surrealista i que et forada el cor amb afilat esmolet, perquè recordis el que ets, el que has viscut i tota la brutícia que et rodeja. I com no al el magnífic sentit del humor que tenim els catalans, sempre estàs amb el somriure als llavis per forta i dura que sigui l’escena que t’està endinyant. Per la mateixa raó que Polònia no es pot fer en una televisió espanyola, tampoc aquesta obra es podria entendre situada a Madrid.
TEATRE PALLARINA, POETA I PUTA 2012 9/10 Dolors Miquel, Mar Gomez, Magda Puyo - Daniela Feixas, Pep Jové, Tilda Espluga
El tractament del món de l’adolescència, les pors i els misteris de descobrir la pròpia identitat sexual, està magníficament expressada en aquest deliciós film on no hi han violències ni gratuïtats, les misèries de la Bèlgica flamenca dels anys 50’s i 60’s tractades amb una subtilesa exemplar, un document que tindrien que passar a totes les escoles de la Europa comunitària per fer entendre a pares i educadors com son de complicades i doloroses certes experiències que pateixen els joves en el transmutar de nens a homes o dones. Perfecció fílmica, so, imatge i interpretació. Bravo al director Bavo Defurne
Un tema molt recorregut i que és el pa nostre de cada dia, dotzenes de pel•lícules i obres de teatre, per no dir centenars has estat partícips d’aquest numero màgic, però la sensibilitat, originalitat y pulcre cal•ligrafia en que el director ens presenta la historia, és admirable. El film es va convertint en un puzle de coincidències i casualitats, com pot passar a la vida de cadascú de nosaltres. Si veus la manera que viuen el protagonistes, de classe mitja, gent culta i ben educada, les seves maneres civilitzades de acceptar les emprenyades que et dona la vida, en un Berlin tractat de manera gens turística, comprens la por i el pànic de la Frau Merkel de que per culpa dels mafiosos pocavergonyes del sud puguin perdre aquell ordre paradisíac, una mica fred això sí, però confortable i estable.
Hem de felicitar al director de Arts Santa Monica per haver portat aquesta complicadíssima, enorme, excepcional i magnifica exposició. Des de les exposicions que es van muntar aquí, amb el motiu de la olimpíada de Barcelona de l’any 92, no havia vist una mostra semblant. De visió obligada per totes les persones interessades en l’art, la cultura i l’historia. Hi ha dos mostres de grans dimensions i dificultat creativa, individuals i d’artistes singulars que no oblidaré mai de la vida per l’impacta tan fort que han causat en el meu esperit. Està ben vist que has de estar ben putejat per el poder polític i el fanatisme religiós per que explotin els sentiment artístics a contracorrent i alliberar-nos de les opressions encara que sigui de manera conceptual. A veure si aquesta terra que es diu España pren model, reacciona i comença a fer sorgir grans obres d’art per atacar y denunciar els poders democràtics que ens tenen agafats, indignats i sobre tot esclavitzats.
EXPO EN UN DESORDRE ABSOLUT 2012 10/10 Arts Santa Mònica
Veure DVD’s de alguns Verdi y posar els subtítols per assabentar-te del que passa és cosa de tractament psiquiàtric . aquesta peça és d’un text farcit de situacions paranoiques que no vull ni mencionar. La funció molt be, la soprano una mica massa excessiva en els vibratto, el tenor cada dia m’agrada més i amb barba encara millor, el baríton, res a dir és el gran pao reial de l’opera mundial, la mezzo, nostàlgia de tants bons records al Liceu. Avui li dedico les línees al regista McVicar, progre i agosarat però sense passar-se, ens ha fotut aquí un decorat impossible que gira y gira i sempre surten les mateixes escales que no van enlloc. La forja rica a la americana 5 encluses (ni puta idea de que el castellà yunque es deia enclusa en català), doncs sí, cinc i això per poder posar força mamelluts de gimnàs en primer terme per plaer de dones de mitja edat i marietes fines de Manhattan. La gent es queixa de les postes en escena ximples al estil Bieito, jo recomanaria a tothom que es dediqui a aquesta feina que no intentin posar les coses tal com diu el text perquè el text es repugnant, millor oblidar-ho. L’única cosa gran que hi ha es Verdi, el gran Verdi que quan l’escoltes per centèsima vegada no et pots creure d’on podia treure unes frases tan boniques i emotives.
DVD IL TROVATORE 2011 7/10 Met, Armiliato, McVicar - Álvarez, Radvanovsky, Zajick, Hvorostovsky
El primer cop que vaig veure aquest film no em va plaure gens ja que el pes del record de la mítica sèrie era massa ostentós, ahir tarda la van donar per TV i en començar a veure’l vaig dir-me: - No el resistiràs – al cap d’u quart d’hora estava ben collat a la historia i sobre tot a les imatges. No se perquè aquesta època, la dels primers anys del segle XX a l’Anglaterra post Victoriana em sedueixen tant. Per sols això val la pena de fer un ‘revisited’ al ‘Brideshead revisited’ una delícia de posta en escena, molt bones interpretacions femenines y el que molt més valent en demostrar el fanatisme catòlic que en la preuada sèrie, com també més oberta en sexualitats sodomítiques.
TV BRIDESHEAD REVISITED 2018 7/10 http://www.imdb.com/title/tt0412536/
