Consideracions a una nit excepcional d’òpera.
Una vegada reconeguda mil vegades el
talent genial de Puccini en triar arguments per musicar.hi la dramatúrgia i
fer-ne unes obres mestres sense rastres d’envelliment i captivant al públic del
Google i el Whatsapp amb la mateixa intensitat del que portava levites i
maniguets.
Avui era la ultima representació de la
Butterfly de la primera tongada, el teatre ple fins i tot les butaques que
quasi mai es venen, per assemblar-se mes a una txeca de la FAI que no un seient
d’un lloc de cultura.
Un rotund silenci espectacular durant
els 138 minuts de musica i acció.
Quan veus aquesta comunió entre el que
hi ha sobre l’escenari i la resposta amb complicitat de la totalitat d’un
teatre de les dimensions del Liceu, és que alguna cosa està passant, no molt freqüent.
El públic del Liceu i del Auditori no
és molt adoctrinat per comportaments cívics ja que les tosses i els esternuts
són el pa nostre de cada funció, fins i tot es posa als programes que amb un
mocador ofeguin els sorolls catarrals per no molestar als artistes i audiència
de les sales.
Avui per molt més de dues hores el públic
ha estat congelat quasi sense respirar i nomes es veia treure algun mocador de
la bossa per eixugar les llàgrimes per la tragèdia d’aquella pobre dona
abandonada, fet que quasi tothom de la sala compartia per haver provat en les
seves carns similars perversions de properes parelles.
Quan la resposta del gran públic d’òpera
del Liceu és la que ha tingut avui, no s’han de mirar prim els matisos de
perepunyetes de que si aquell moment es massa i aquell altre tros es massa poc.
L’art en majúscules ho tapa tot, o abraça
tot i la catarsi es produeix.
Petons Giacomo de Lucca ets una fera
ara i sempre.
| OPERA - | MADAMA BUTTERFLY - | 2013 - | 10/10 - | Perez-Sierra, Leiser, Caurier - He, Jossie, Alagna, Meoni |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada