Final d’etapa del període delirant de la
inclassificable Marlene i la seva cinematografia de Hollywood, 1940 era presagi
d’un nou temps, d’una futura guerra i desprès del terrible episodi bèl·lic els figurinistes
de moda cinematogràfica, van perdre espurna de llum i atreviment creatiu, així
com també guionistes i directors.
Marlene te aquí de parella un dels pitjors actors de
la historia de la industria fílmica, en John Waine, no es que ella sigui un compendi
de bon fer dramàtic, però al menys ella distreu amb les seves incongruències
interpretatives i els seus travestiments a cada punt i moment.
Ell en canvi és un sòmines i la química entre ell dos en
aquesta pel·lícula és patètica fins al ridícul absolut.
El nom americà de set pecadors no li veig per en on
treu punta, en canvi el nom que tenia a España quan es va estrenar ‘De isla en
Isla’ li va perfecte, ja que la pobre Marlene es desterrada de cada una de les
illes del Pacific en que posa els peus, segurament perquè els governadors
anglesos que regenten la zona tenen al·lèrgies a les plomes cares i les
bijuteries barates.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada