Encara que a les imatges aquí exposades poden semblar
atractives per segons qui, la funció es profundament avorrida, una conjunció de
pedanteria metafísica en les explicacions prèvies a la primera nota musical ens
fan preveure el pitjor de la recargolada ment del director letó.
Un cor mai pitjor vestit i un conjunts de nois i noies
en eslips i calcetes que tota la obra apareixen amunt i avall com un banc de
sardinetes descolorides que no saben ve cap on anar ni tampoc què fer.
La meravellosa musica romàntica del compositor queda
desvirtuada amb visions de l’estratosfera i viatges interplanetaris.
Kaufmann el rei del pianíssim no es creu el paper que
està interpretant i Terfel amb la seva contundent veu i presencia fa el que
pot, en quant a la Koch totalment inadequada ja que no m’ha commogut en cap de
les seves importantíssimes aparicions a la segona part.
Vint minuts abans d’acabar la funció he abandonat la
sala, el sopar m’estava esperant a casa i això fou més important en aquell
moment.
Com a nota afegida diré que als aficionats els ‘lapos’
tenen amb Kaufmann un referent a no passar per alt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada