Una de les produccions mes tristes que he vist últimament,
no se com tenen vergonya de mostrar això al les televisions estrangeres.
Una producció negra nit sense decoratsi resolt amb diapositives de la ‘calcomania’
nacional, viva españa, quatre cadires de molt diverses mares i un vestuari de
molt baixa qualitat, la protagonista te la sort de portar un dels vestits mes
lletjos que he vist en una diva verdiana, i quan dic un és un, no fos cas que
la casa s’arruïnés.
L’única cosa que salvo de la funció es el plaer de que
Tamara Wilson canti a la meva ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada