El teatre Romea ple de gom a gom, quatre càmeres de televisió gravant, setmana de poesia a Barcelona, potser un dels millors poetes del mon es presentava per llegir els seus poemes a una audiència en estat de fe i fervor, una butaca de disseny al mig del escenari, una tauleta amb botelles d’aigua i un munt de llibres. Es presenta un venerable avi de 81 anys, aplaudiments de luxe, la gent com boja, una patum de les grosses davant els nassos i nomes per nosaltres. Comença a llegir, ai mare! Això no rutlla, jo no sento res, un murmuri de paraules de les quals pots entendre un o dues de cada deu, la gent es comença a mirar però ningú diu res. Les files guardades per la gent de la prensa posen cara de sers superiors que ho comprenen tot encara que ningú entengui el que diu el bon home, que se li acaba la bufera i pronuncia els sons com si tingues un tomàquet sherry a la boca. Jo dormo en molt moments, afortunadament, penso en el conte del ‘nou vestit del emperador’ que anava despullat i tothom li deia que feia tant de goig, quan acabà, mes aplaudiments, la colònia intel·lectual argentina estava al complert, la bogeria humana també, em vaig sentir ridícul i humiliat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada