El director i autor que toca moltes tecles (ara mateix al Poliorama de Barcelona de ma del Madaula) i no sempre amb prou bon so, no sabia molt bé quin registre implantar a la cinta, a vegades, és Demí, paraigües i Legrand, altres és Amelie, fantasies, o els nens del cor amb cara de pena, en suma una amanida niçoise massa edulcorada. Coses positives son el estar acompanyant tota l’estona a aquesta estupenda dona que és
2009
7 /10
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada