Poques vegades he vist l’Auditori amb tants seients desocupats, veure la sala tan buida fa basarda, però el públic és qui te l’ultima paraula i el programa d’avui no deuria resultar atractiu, com així ha estat. L’experiment Casablancas com sempre, amb una orquestra gran, enorme, reforçada per la part de percussió, tot si val per fer soroll, soroll per amagar la carència de sensibilitat, d’art i d’harmonia, una estafa al meu cervell.
La peça de Xostakóvitx és irregularment genial, mentre hi ha parts d’una contundència esfereïdora altres parts, sobre tot els ‘lentos’ son feixucs i m’han avorrit bastant, probablement per la manca de subtilesa del director que no li ha donat a l’orquestra aquella brillantor d’altres Xostakóvitx i altres directors, per posar les coses clares i entenedores.
CONCERT
EL PACIFISME DE XOSTAKÓVITX
2012
6/10
OBC - Josep Pons
2 comentaris:
Es uno de los dos o tres músicos que prefiero.. me llega al alma, directamente.
En cuanto a lo que dices del público, casi siempre pasa cuando se programan obras del siglo XX...
hola Justo, este compositor también es para mi uno de mis dos preferidos el otro es Strauss, pero cuando no hay química entre el escenario y el publico nada se puede hacer, la magia no se produce y te aburres, un abrazo
Publica un comentari a l'entrada