la bohème

El final més ensopit i sense emoció que he vist de les moltíssimes Bohèmes que he vist a la meva vida, es clar, amb aquella gent dalt l’escenari no podia ser d’altre manera, la Cedolins abillada a lo Mrs. Danvers, és la reina de les cautes, mai falla però mai emociona, no vaig veure el seu Puccini del 2006, tot l’altre que, sí, li he vist no m’ha agradat mai, el Vargas, l’he vist més prim de cos i de recursos, la puteta de la Arteta, més Zsa Zsa Gabor que mai, aconsegueix amb els seus crits que el cant et pesi com una llosa, el Marcello Maltman potser amb un altre comparseria l’hagués gaudit més. El Mónaco es la desmesura feta prova vivent, quan penso amb el seu segon acte tinc atacs de pànic com si hagués vist un film de terror, potser es l’acte més lleig i desagradable de la meva historia liceística, tot belluga sense mida i sense estil. Quan veus coses així comprens que al escenari com al llit, la química ho és tot, i que la Zeanni i l’Aragall estan ben vius (perdoneu-me Montse i Pavarotti).


OPERA
LA BOHÈME
2012
5/10
V.P. Pérez, del Mónaco - Vargas, Cedolins, Arteta, Maltman