hermano

Llibre estrany i difícil de classificar, el trobem en el catàleg d’una editorial especialitzada en llibres de temàtica gai, aquest no li escau gaire posar-lo dins aquesta definició. En realitat hi han cinc rius temàtics que es van intercalant en capítols diferenciats. Trobem en primer lloc un fascinant viatge a Birmània amb dades fidels a el què es aquell bell país dels que jo no tenia ni la més lleugera idea, gracies al llibre m’he vist un parell de documentals de 50 minuts per copsar tota la bellesa que Serrano tan be descriu en el seu llibre. Tambe hi trobem el activista LGTB ‘elputojacktwist’ en algun capítol que a mi per conegut el que s’explica, m’ha interessat menys. Desprès esta le poeta José Luis que sap disfressar la seva prosa amb sorprenent imatges. Hi trobem també a ‘la petarda’ capítols sencers de pura ‘movida madrilenya’, a la pagina 125 hi ha un capítol que en llegir-lo no he pogut parar de plorar de tant riure, un preciós monòleg que podria perfectament ser interpretat per una Agrado Almodovariana, 8 planes del enginy càustic del més assenyat humor gai. Deixo pel final el que més m’interessa del autor en aquest llibre – relat -conte - memòries i és el romàntic de segles preterits que hi ha dins l’anima del autor, és impossible inventar paraules i sensacions que estan llargament expressades en el llibre si no es que les sents de veritat en la més dolorosa profunditat de l’anima. Si jo hagués escrit alguna vegada el que penso del amor, m’hagués agradat fer-ho de la manera sensible i virtuosa que ho fa el autor, un plany dolorós com un solo de violi.

LLIBRE - HERMANO - 2011 - 8/10 - Jose Luis Serrano 'elputojacktwist'

el romanticisme simfònic de rakhmàninov

Un Auditori ple de gom a gom, cosa incomprensible si ens centrem al programa, que sense ser menyspreable, altres programes molt millors tenien el 25% del aforament sense ocupar. Puc pensar que com el director Ono serà el titular de la OBC el proper any, l’empresa hagi regalat a tort i a dret entrades per causar bona impressió al futur cap de llista. Reafirma això que dic perquè en el concert de violi en el segon moviment una gran part del públic ha interromput amb aplaudiments fora de lloc, això mateix també ha ocorregut en el tercer moviment de la simfonia. Res a dir tothom te dret a aplaudir quan no hi ha musiques sonant, però fa molt lleig. La violinista solista americana ha estat una joia el escoltar-la, sense estridències made in Xina ha portat el concert amb resolució y alta categoria musical, part de la platea s’ha aixecat del seient per aplaudir-la vastament fins que li han arrencat un bis, una peça que m’ha semblat barroca però que no posaria les mans al foc. El director japonès ha sintonitzat molt amb la orquestra fins i tot a la fi del Rakhmàninov l’han aplaudit com ho fan ells picant de peus a terra. La única cosa negativa és el tenir que pagar la quota catalana amb aquests petits concerts de uns deu minuts que sempre ens engalten. Avui era de Casablancas, una peça que en 25 anys no es tornarà a programar en el Auditori per ser una musica mes vista que el TBO, avorrida y pedant. Sort que el primer moviment del concert de Brahms i el tercer moviment de la simfonia de Rakhmàninov ressusciten un mort quan estan tan ben interpretats com ho estaven avui.

CONCERT - EL ROMANTICISME SIMFÒNIC DE RAKHMÀNINOV - 2015 - 8/10 - OBC - Kazushi Ono, Hilary Hann

andrea chénier

Andrea Cheénier és una opera on la qualitat de la part musical estè perfectament compensada amb la part literària i si te uns adequats interpretes ben dirigits per un mestre sensible al detall com ho és el mai prou ponderat Antonio Pappano, la funció te moltes probabilitats de ser un èxit, com ha estat en la funció d’aquest vespre en el ROH de Londres, transmesa via vídeo per 23 països. És de fer notar el increïble atractiu que ofereix el tenor Jonas Kaufmann en aquest moment de la seva carrera, les retransmissions que veig habitualment el cinema Bosque de Barcelona es projecten a la sala 9, una sala petita al primer pis, a vegades no esta plena del tot, encara que la funció la interpretin Florez i diDonato. Avui la sala habilitada ha estat la nº 1 la més gran de totes les del cinema, sala que normalment només s’emplena per Torrentes i Malefiques, aquesta nit la sala era plena a vessar i tot això gracies al efecte JK que causa estralls entre la població femenina, gai i heteros curiosos. La posada en escena tradicional, rica en cada un dels detalls que han farcit minut a minut els quatre actes de l’opera gracies al talent de David McVicar. Eva-Maria Westbroek i Zeljko Lucic han estat a l’alçada de tot el bon fer que s’ha manifestat per dues hores i mitja de la millor musica verista possible. Sens dubte la millor Andrea Chénier que he vist mai per tantes raons que seria molt cansat el enumerar-les.

CINE - ANDREA CHÉNIER - 2015 - 10/10 - Antonio Pappano, David McVicar - Jonas Kaufmann, Eva-Maria Westbroek, Zeljko Lucic, Denyce Graves

mi hermano y su hermano

Una investigació intensa feta per un jove per tres anys de la seva vida per saber molt més del que sap de la mort tràgica del seu germà amb només 15 anys i ocorreguda abans del seu naixement. Llibre que és llegeix amb interès tant per les vessants de misteri com de sentiments. La part literària és molt minsa ja que al estar feta la traducció del original angles no hi se veure cap cosa a destacar a la manera d’escriure del escriptor suec. Em quedo amb la bonica historia i para de comptar.

LLIBRE - MI HERMANO Y SU HERMANO - 2012 - 7/10 - Hakan Lindquist

solo

No és una peça teatral, és un relat en prosa que ha passat a l’escena desprès d’haver-lo manipulat amb una bona operació d’estètica i conseqüent dramatúrgia. Si Strindberg prosa ja m’és difícil llegir-ho i captar tot el seu món poblat de freds de clima i d’ànima, el escoltar-lo en teatre encara ho fa més difícil, he de confessar que la meva capacitat intel•lectual no esta preparada per escoltar per quasi dues hores uns pensaments nòrdics tan encriptats. Marc Martínez esta absolutament convincent en mostrar la soledat d’aquell home madur de 50 anys, edat que el l’època del autor ja era com anar pensant en el fi del camí i acomiadament definitiu. Les parts fílmiques de la representació així com les musicals no pesen gens ja que ajuden a dividir en capítols del text original i anar separant els uns dels altres. Una menció li faria a la directora Vilardell: El posar al protagonista de la obra de cara a la paret assegut a un sofà y d’esquenes al públic per molts moments, on el protagonista amb veu baixa interioritza els seu patiment còsmic no ajuda gens ni mica a la comprensió del text, s’ha de dir que fa molt bonic per la fotografia però va en detriment de les paraules dites pel actor ja que no li veus l’expressió del rostre i amb prou feines li pots escoltar el que diu.

TEATRE - SOLO - 2015 - 6/10 - Strindberg - Vilardell - Martinez, Anguera, Moreno

salome

I quina passada de intensa musica ens ha dut avui aquest Achimdanke, gracies a una dona directora que ha portat la musica amb tots els decibels que les meves castigades orelles necessiten. I sobre tot per aquesta desconeguda per a mi cantant Naglestad, la clàssica soprano que m’atrapa des de el primer moment, ho te tot, musicalitat, un color de veu preciós, ella també bonica de rostre i figura, bona actriu, s’ha atrevit amb el ball i vel rere vel ha marcat presencia escènica. Feliç també amb la resta del equip vocal amb la petita anotació que a mi els Herodes m’agraden amb un tipus de veu més crispada i potent. La funció no podia ser més vienesa perquè Klimt està per tot arreu, sempre he pensat que en l’estrena del jove Strauss els decorats devien ser més o menys amb aquestes estructures i colors. Salome és ‘one of my ten’ i avui poso a santa Catherine al costat de tantes bones homònimes que tinc al meu altar privat.

DVD - SALOME - 2015 - 9/10 - Wien - Simone Young - Catherine Naglestad, Tomasz Konieczny, Herwig Pecoraro, Elisabeth Kulman, Norbert Ernst

carmen

Quin morro que te la Decca de treure el any 2014 una funció del 2008, aprofitant ‘el tirón’ Kaufmann. Una Carmen de les més lletges que he vist de les 100 Carmens que dec haver vist. No cal dir que el segell és de l’opera de Zurich, entitat que es distingeix per les seves posades en escenes pobres i horripilants des de sempre, ja ho deia Orson Welles a ‘El tercer hombre’ en la seva opinió sobre el talent creatiu suís que no repetiré aqui. Kasarova que li tinc predilecció de fa molts anys, fa una Carmen rara i estrambòtica de gest però amb una veu de inflexions molt de com és ella, pur salvatge. Pot presumir de les cames mes boniques del mon de les dives. Kaufmann esta per menjar-se’l en el tercer y quart acte, aquesta funció li va anar de perles com assaig general de la Carmen de La Scala del 2009 de tan bon record. La interpretació que el director d’escena li ha marcat en el primer acte i part del segon al pobre Jonas es per penjar-lo per allò on voste esta pensant ara mateix. Don Jose és un pobre home, curt de gambals i primitiu però en cap cas un cas de frenopàtic. Kaufmann ara en el seu punt culminant de la seva carrera no acceptaria interpretar un ser tan ridícul. La Rey no m’agrada ni com cantant ni com a dona, ho sento i el Pertusi fa un torero molt trist de veu i encara més de figura física. Una funció oblidable del tot però content de haver-la vist en aquesta penúltima funció del festival Gener-JK l’últim Emiplease de la temporada.

DVD - CARMEN - 2009 - 6/10 - Zurich Opera - Welser-Möst, Hartmann - Kasarova, Kaufmann, Rey, Pertusi

parsifal

I seguim en el festival gener Kaufmann, i encara que el tema grial no em posa molt, el veure una producció nova, DVD 2014 del estimat Emiplease, del JK tenia el seu interès, sobre tot per la garantia de una peça cara del MET i pel fet de estar acompanyat de Pape i Mattei. Sorpresa afegida en veure que el director era en Gatti, un director que el valoro moltíssim i que tinc la sort de haver-lo escoltat en viu. De la Kundri de Dalayman parlaré poc perquè no m’agrada’t gaire. Un altre vegada una parella impossible pel pobre JK, en els primers plans amorosos del segon acte eren imatges gerontofíliques. La part vocal masculina immillorable, tots tres en els seu millor moment esplendent de veu. Producció rara, els decorats no lliguen gens amb el vestuari, projeccions cinematogràfiques impactants sobre una terra erma i desastrada. El vestuari masculí del primer acte era talment com els boys mormons de Salt Lake City, elles de viudes negres sicilianes, el segon acte les nimfes flor, quasi totes orientals amb un viso de La Perla Gris color blanc trencat. El pobre JK el fan anar tota la obra amb un guardapols blau tipus ‘chico de botica’ que li queda pèssimament. Sort que el director el despulla en els actes segon i tercer, se li veu in cos gens treballat i depilat per l’ocasió, un amic meu de Madrid diria: ‘está fofa’, però a mi m’agrada que voleu que us digui.

DVD - PARSIFAL - 2014 - 8/10 - Gatti, Girard - Kaufmann, Pape, Mattei, Dalayman