solo

No és una peça teatral, és un relat en prosa que ha passat a l’escena desprès d’haver-lo manipulat amb una bona operació d’estètica i conseqüent dramatúrgia. Si Strindberg prosa ja m’és difícil llegir-ho i captar tot el seu món poblat de freds de clima i d’ànima, el escoltar-lo en teatre encara ho fa més difícil, he de confessar que la meva capacitat intel•lectual no esta preparada per escoltar per quasi dues hores uns pensaments nòrdics tan encriptats. Marc Martínez esta absolutament convincent en mostrar la soledat d’aquell home madur de 50 anys, edat que el l’època del autor ja era com anar pensant en el fi del camí i acomiadament definitiu. Les parts fílmiques de la representació així com les musicals no pesen gens ja que ajuden a dividir en capítols del text original i anar separant els uns dels altres. Una menció li faria a la directora Vilardell: El posar al protagonista de la obra de cara a la paret assegut a un sofà y d’esquenes al públic per molts moments, on el protagonista amb veu baixa interioritza els seu patiment còsmic no ajuda gens ni mica a la comprensió del text, s’ha de dir que fa molt bonic per la fotografia però va en detriment de les paraules dites pel actor ja que no li veus l’expressió del rostre i amb prou feines li pots escoltar el que diu.

TEATRE - SOLO - 2015 - 6/10 - Strindberg - Vilardell - Martinez, Anguera, Moreno