Un Auditori ple a vessar, hi ha que veure el poder que
te el cinema sobre les decisions de les persones en qüestions paral·leles el
fet musical en sí mateix.
Morte a Venezia no és la millor pel·lícula de Visconti
però sí és la més sincera de la seva cinematografia sobre tot per el moment que
estava passant en la seva intimitat, la musica del film és un dels encerts més
contundents sobre la utilització de musiques clàssiques per il·lustrar seqüències
cinematogràfiques, aquest adagietto ha estat una de les musiques més escoltades
en el segle XX gracies al genial director italià.
El concert d’ahir em va causar un efecte reparador de
energies esmorteïdes per tantes coses alienes a mi mateix, clar que en veure l’esclat
de crits bravos i aplaudiments del final del concert , això mateix li devia
passar a moltíssimes persones de la sala.
Serà per els deliciosos i inspirats 5 minuts de les
Goyescas de Granados, o bé pel portentós i sensible art del pianista Argelich
en el concert de List, tan modern i innovador pel temps en que va ser composat
o per les quatre llagrimetes que van sortir en el concert de Mahler, autentica
bomba d’efectes retardats que sacseja sentiment i emocions oblidades o potser
mai sentides.
Tot això gracies a aquest venerable avi, en poder d’una energia hiperbòlica que ha
sabut transmetre a la orquestra de manera admirable, estic parlant del gran
director d’Israel, Pinchas Steinberg
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada