Gracies a una emissió d’aquesta tan especial
pel·lícula que va fer ahir la BTV vaig poder recuperar una pel·lícula que no
vaig veure en el seu moment i que el poder veure-la ara m’ha donat una gran
satisfacció per moltes raons.
Veure tan joves a la Vicky Peña, a l’Assunta Serna, a
la Silvia Munt o a la Carme Elias és un cop de puny a l’estomac.
Bellmunt va fer un film experimental, pèssimament
dirigit, especialment la part d’actors, es nota que els hi va dir mentre rodava
que fessin alguna cosa improvisada, i així surt en moltes de les seqüències.
Però la pel·lícula te un frescor vital indiscutible,
on les ganes de trancar amb un passat odiós es denota ostensiblement.
Algunes escenes són d’antologia com la que en un dels
dinars d’aquell cap de setmana orgiàstic, tota la colla canta l’himne del
Congres Eucarístic i altres salmodies similars.
1 comentari:
Va ser brutal en el seu moment. Jo vaig flipar (vaig entrar al cinema sense tenir l'edat). estic d'acord en que no és molt bona però va ser un alè d'aire fresc.
Publica un comentari a l'entrada