El director Sorrentino en aquesta segona pel·lícula
que li veig ja sé que no m’agradarà en el futur predictiu, per la seva obstinació en un punts basics que
a mi m’interessen relativament per no dir poc.
Es un director en que la bellesa de la fotografia i de
la posta en escena el trastorna però no d’una manera calenta i apassionada a lo
Visconti o a la manera Felliniana boja, inesperada i irreverent, no, a
Sorrentino li agrada agafar-ho tot d’una manera molt freda, distant i llunyana.
El director es mou, en els dos film que li he vist, en
el món de la classe alta, adinerada i amb una posició rellevant en el context
social, serà que jo no conec gent d’aquest nivell que se’m fa difícil entendre
els seus problemes del dia a dia i la seva absurda manera de solucionar-los.
El director com li passa avui dia a molts altres, no
te sentit de la mida ja que aquest film no mereix el metratge que se li
administra, segurament per lo enamorat que està de les boniques imatges que ell
sap com ningú realitzar- Venècia - i li costa el fe servir les tisores.
La Fonda, la millor de llarg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada