Just el que necessitava en un diumenge negre per les
politiques d’allà i conseqüentment d’aquí: Un Achimdanke relaxant i inspirat.
Quan alguna cosa que escoltes et posa la pell de
gallina vol dir que alguna cosa bona esta passant i aquesta sensació totalment
física la vaig sentir varies voltes al llarg del concert.
Dos cantants que no havia escoltat mai, algunes peces
de la primera part que també eren noves per a mi.
Una soprano Jaho amb una sensibilitat fins i tot
malaltissa, clar que li va bé al repertori operístic aquesta peculiaritat.
Un tenor Castronovo de veu vibrant i segura, paradigma del mascle
que combina perfectament amb la calidesa de la seva parella de la nit en els
tres duos interpretats i que van posar a l’audiència del teatre de Paris
dempeus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada