Bellini esgota sempre, la capacitat humana de suportat
tanta exquisidesa és limitada, una peça darrera l’altre, sempre al límit del
esglai, sobre tot si està interpretada per dones sabies, com les d’aquesta nit,
molt properes a la cinquantena les dues,
amb tots els trucs i recursos que els hi ha ensenyat la seva dilatada i plena d’èxits
carrera.
Sense fixar-me molt en si la direcció escènica s’ajustava al text, tampoc Bellini s’ajustava
a Shakespeare, he de dir que en molts moments feia bonic, i fins i tot molt, autèntics
quadres plàstics inspirats en la pintura simbolista i amb un vestuari que
estudiat un per un donava peu per fer una tesis sobre la bogeria i la fantasia il·luminant
la perfecció estètica.
La retransmissió cinematogràfica del Liceu, penosa, de
tercer món, tot el primer quadre la del palau l’imatge i el so anaven descompensats en un
parell de segons, el que feia la visió fos ridícula o còmica, la qualitat en HD
també molt defectuosa i cap mena d’informació en els moments morts sense
musica, com no es posin les piles la marca Liceu a l’estranger trontolla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada