Anar fins el final amb la veritat com a bandera pot
ser terriblement cruel i causar autentiques catàstrofes, tot el ser humà per el
seu caminar per la vida ha fet equivocacions, faltes i danys, alguns
irreparables, però amb el temps i la rectificació de conducta tot amaina i fins
i tot mig s’oblida.
Desenterrar errors del passat per fer sortir a la llum
la veritat d’uns fets pot causar molt mal col·lateral a tota una comunitat i
fins i tot amb resultats tràgics.
La mentida vital o la veritat mortífera aquesta és la
tesis que Ibsen ens ensenya en aquest drama familiar, servit admirablement
interpretat per el conjunt d’actors i la direcció de Manrique.
Jo no se si la transposició al temps actual li fa cap
bé a peça teatral, si et mires l’obra pensant en la societat de fa 100 anys em
plau molt més les reaccions de cadascú dels personatges.
El duel interpretatiu Derqui Benet mereix especial
menció, Benito vesteix el personatge amb luxe, com també és un luxe tenir a
Bosch en un paper secundari però imprescindible, el cínic ull que tot ho veu,
Conejero en un rol totalment divers al seu extravertit tarannà habitual, molt
bonica la veu de Gas i deixo pel final la sorpresa de la funció Elena Tarrats,
una nena que mai havia vist ni al teatre ni a la televisió, un prodigi de
ficar-se dins el paper, amb 23 anys interpreta una nena de 14 i te la creus, la
tenia a escassos 10 metres de la meva visió i em va donar tota l’estona que
veia una nena enjogassada, adolorida i espantada d’entrar en l’adolescència.
TEATRE - L'ÀNEC SALVATGE de Enrik Ibsen - 2017 - 8 /10 - Lliure - Julio Manrique - Benito, Benet, Bosch, Conejero Derqui, Gas, Llovet, Marco, Pedragosa, Tarrats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada