L’ultima vegada que vaig veure aquesta pel·lícula va
ser el 4 de gener del 2016 quan vaig estrenar la nova pantalla gran del
televisor, ara he tornat a tenir carència de bellesa i com a remei l’he tornat
a veure en una versió restaurada i complerta de 180 minuts.
Com és una pel·lícula que me la sé de memòria minut a
minut, cada vegada que la veig la miro baix un punt de vista divers, a vegades polític
a vegades estètic o també per la vessant sensual.
Enguany ha estat exclusivament enfocat a el pas del
temps i el deixar pas a la joventut, potser terriblement influenciat pel ‘Rosenkavalier’
de Nova York i aquí he fet un paral·lelisme entre el que senten el Burt
Lancaster Sicilia i la Renee Fleming vienesa, sos essers avocats a la renuncia
per el simple i inevitable fet del pas del temps.
Molt afectat per aquest síndrome que ens agermana a tots els que no ens hem mort de joves.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada