Poques vegades he vist l’Auditori amb tants seients desocupats, veure la sala tan buida fa basarda, però el públic és qui te l’ultima paraula i el programa d’avui no deuria resultar atractiu, com així ha estat. L’experiment Casablancas com sempre, amb una orquestra gran, enorme, reforçada per la part de percussió, tot si val per fer soroll, soroll per amagar la carència de sensibilitat, d’art i d’harmonia, una estafa al meu cervell. La peça de Xostakóvitx és irregularment genial, mentre hi ha parts d’una contundència esfereïdora altres parts, sobre tot els ‘lentos’ son feixucs i m’han avorrit bastant, probablement per la manca de subtilesa del director que no li ha donat a l’orquestra aquella brillantor d’altres Xostakóvitx i altres directors, per posar les coses clares i entenedores.
CONCERT EL PACIFISME DE XOSTAKÓVITX 2012 6/10 OBC - Josep Pons
El final més ensopit i sense emoció que he vist de les moltíssimes Bohèmes que he vist a la meva vida, es clar, amb aquella gent dalt l’escenari no podia ser d’altre manera, la Cedolins abillada a lo Mrs. Danvers, és la reina de les cautes, mai falla però mai emociona, no vaig veure el seu Puccini del 2006, tot l’altre que, sí, li he vist no m’ha agradat mai, el Vargas, l’he vist més prim de cos i de recursos, la puteta de la Arteta, més Zsa Zsa Gabor que mai, aconsegueix amb els seus crits que el cant et pesi com una llosa, el Marcello Maltman potser amb un altre comparseria l’hagués gaudit més. El Mónaco es la desmesura feta prova vivent, quan penso amb el seu segon acte tinc atacs de pànic com si hagués vist un film de terror, potser es l’acte més lleig i desagradable de la meva historia liceística, tot belluga sense mida i sense estil. Quan veus coses així comprens que al escenari com al llit, la química ho és tot, i que la Zeanni i l’Aragall estan ben vius (perdoneu-me Montse i Pavarotti).
OPERA LA BOHÈME 2012 5/10 V.P. Pérez, del Mónaco - Vargas, Cedolins, Arteta, Maltman
Amb el pretexta de presentar l’únic llibre que no s’havia traduït mai al espanyol ‘Sadístico, esperpéntico e incluso metafísico’, la nena Moix cada dia més empetitida per la seva eterna timidesa va glosar coses del seu genial germà, a la meitat quan la gent va començar a explicar vivències d’aquell amic insubstituïble la cosa es va escalfar a la vegada que ens va donar la trista sensació de que tal com diu la Espert, el mon no es el mateix sense ell. La grisó ens envaeix inexorablement.
XERRADA TERENCI DE NOU I SEMPRE AMB VOSTÈS 2012 7/10 Bibioteca Francesca Bonnemaison - Ana Maria Moix
La platea del teatre amb molta esquerra rància de Catalunya, prepotència, les toses de la gent madura no deixa escoltar els diàlegs, poca educació, la peça senzilla i massa fidel a la veritat, poc teatral però sincera, l’ajuda dels actors fa que l’interès es mantingui fins a la fi, la direcció correcte sense focs artificials, no calien. Quantes obres d’aquestes es podrien fer avui dia amb els milions de chats que hi han en els blogs, facebooks i similars.
TEATRE HISTORIA D'UNA AMISTAT 2012 7/10 Canut - Bassas, Boixaderas, Folk
Res a veure amb la desafortunada obra que reposa aquest any el TNC. És un film independent de factura cuidada i estructura literària, el present i el passat juguen tota l’estona per amanir amb vivacitat un tema senzill i clàssic com la vida mateixa, els records que deixen els primers amors a les persones. Amb mitjans paupèrrims el director Rapaport fa un producte ric amb imatges per il•lustrar els patiments del anima per el que es te i el que es voldria tenir.
AUGUST 2011 7/10 http://www.imdb.com/title/tt1753460/
1 - Que Alemanya no pateix la crisis esta clar veient la retransmissió d’aquesta gloriosa funció de Baden Baden, tant per la part musical com per la escènica. 2 - Mai hagués cregut que el paper del compositor es pot convertir en el més important de la obra, aquí així és, gracies a la sinceritat de Sophie Koch, una de les personalitats més estimades per a mi d’aquests moments, aquell Werther i aquesta Ariadne, dos gemes de molts quirats. 3 - La Zerbinetta de Jane Archibald, magistral de gest sensual i perfecció vocal, especialista en aquests rols li esperen hores de gloria a aquesta jove canadenca, la seva veu no serà mai la de una Gruberova o una Desay, però és prou intel•ligent per treure un gran partit de les seves moltes qualitats. 4 - Què trist és escoltar René Kollo en un paper no cantat, molt ben treballat i envoltat, però pensar que el gran wagnerià d’una dècada pretèrita acaba així em dol el cor. 5 - Deixo pel final la gran protagonista Renée Fleming, esplèndida com sempre quan amb la seva càlida veu acaricia Strauss, els primers plans de una cruel retransmissió televisiva ja denoten una edat que no es pot amagar, però la veu encara és aquella que tant ens ha encisat. 6 - Brian Large també se’ns fa gran. Ha perdut dotzenes de coses que passaven a l’escena, cosa que abans era impensable en la seva pell.
TV ARIADNE AUF NAXOS 2012 9/10 Chirstian Thielemann, Philippe Arlaud - Sophie Koch, René Kollo, Renée Fleming, Jane Archibald, Robert Dean Smith
Si no fos perquè tenia vint anys quan vaig plorar la mort de Marilyn Monroe, si no fos perquè he vist potser deu vegades ‘El principe y la corista’, si no fos perquè aquella màgica personalitat em tenia vampiritzat, la pel•lícula l’hagués vist amb plàcid plaer i prou, però com no és el cas, la emoció d’aquesta perfecta recreació d’un moment especial de la vida de la estrella, que jo havia llegit en innombrables mitjans i que aquí se’ns mostra amb una riquesa de talent, amor al cinema, perfecció continguda i observació del temps passat amb esperit quasi didàctic. Capítol apart la formidable Michelle Williams sempre perfecta en qualsevol rol que li encomanin (Brokeback, etc.) envoltada per part de la plana major del cinema angles. Dues hores irrepetibles. Simon Curtis el director, és el que firma ‘Cranford’ una de les millors mini series de la historia de la BBC
MY WEEK WITH MARILYN 2011 9/10 http://www.imdb.com/title/tt1655420/
Serà per deformació cultural però els tres quadres de Delacroix que mes m’agrades son els del Louvre que no s’han mogut ( Chios, Dante i Liberté), molt emblemàtics per viatjar. El que he vist avui és una gran quantitat d’obra però poca cosa m’ha tocat el cor. Reconec que l’artista per l’època que va viure va ser agosarat en quant a pinzellada, valenta i lleugera. Es veu clarament que fou admirador de Goya però sense aquella genial subtilesa. Els seus quadres orientalistes gens refinats, a anys lluny del que Fortuny em fascina i em provoca. La seva tècnica no és gens bona tots els quadres en les zones fosques on hi ha els negres i els grisos fum està la pintura ‘craquelée’ per no haver fet la barreja del oli adequadament. Com a gravador no va ser gens excepcional per el material que aquí es por veure. El suport literari de la seva obra fou producte de l’època, avesada a histories de trets gruixuts i sanguinaris. Per els dos autoretrats de l’entrada penso que fou un artista que va saber vendre’s molt be a la burgesia del moment pel seu encant personal més que per la seva obra en si mateixa.
Delirant film recomanat per els qui be em coneixen, la Virgin, sí la dels avions i les musiques, produeix aquest inclassificable producte i contracta al equip artístic (decorats, vestuari) més increïble de la historia del cinema, la historia es un desastre com a narració, la actuació pedestre, el protagonista Cavill, havia fet papers mediocres fins aquí, és escollit perquè te uns abdominals que parlen per si sols. Hi ha moments que sembla que estàs mirant pagines d’una revista de decoració al estil ‘House and Gardens’ o ‘AD’. Totalment recomanable per qui els hi agradi la estètica kitch, S/M i queer dislocat.
La criatura McQueen s’ha posat per feina i ha volgut fer una obra mestre per captar la immortalitat en un tema poc tocat, l’addicció sexual portada fins límits extrems, sempre pensant en la timorata i hipòcrita òptica del americans dels USA. La pel•lícula es pretensiosa fins l’exasperació, la banda sonora vomitiva, la interpretació mediocre. La temàtica ridícula. El 90% dels homes que he conegut de la edat del protagonista del film durant la meva vida, han tingut les mateixes addiccions que sembla censurar la pel•lícula que tractem, sols puc salvar el pla de cames obertes del Fassbender pixant d’una bellesa notable i sanitària.
La quantitat de matisos interpretatius que fa servir la senyora Streep és l’única gràcia del film. Te un primer quart d’hora que promet una cosa dinàmica i distreta però poc després s’endinsa en una espiral de repeticions que acaben avorrint-te. No es pot basar una direcció mitjanament coherent en una continuació de al•lucinacions de la protagonista vers al seu marit, les primeres vegades et mig sorprenen perquè no esta clar que el marit estigui fora de joc, però després de vint vegades provoca tedi.
THE IRON LADY 2011 7/10 http://www.imdb.com/title/tt1007029/
