divendres, 4 de novembre de 2016

gente bien




Jordi Milán és un home que estima el teatre, la revista  i els còmics infinitament i aquí, una vegada més ho demostra en aquest espectacle irregular i trasbalsat, però ai, en molts moments la cota de genialitat es tan gran que llavors te n’adones que el que estàs veient és el millor, únic i irrepetible del que has vist mai en cap altre companyia de teatre aquí o allà.

No es cap secret, ja que ho posa en el fastuós programa de mà, que la obra te un transcorre a traves dels anys en quatre èpoques diverses, 1917, 1951, 1980, 2017, destacaré nomes tres moments que quedaran per sempre més a la memòria

1917, el xotis ‘El té de las cinco (Hacer lavadero)’, vestuari, interpretació, coreografia, mala llet, tot de divina excel·lència.

1951, la Jota baturra, ‘La Cubana’ en estat pur, lo més gran vist des de el ‘Valencia’ de ‘Cómeme oel coco, negro’

2017,  Mercè Comes, Mont Plans, Jordi Milán, tots tres sols asseguts al bell mig del escenari, ara completament despullat de decoració, sense musiques, en absolut silenci, un crepuscular homenatge a les seves vides i a la de tots plegats.

Gràcies ‘La Cubana’  per aquests 30 anys de teatre i televisió que no es poden pagar amb diners ja que com a referència sempre formareu part de les nostres vides en els moments més joiosos. 

TEATRE - GENTE BIEN - 2016 - 9/10 - La Cubana