És increïble estar assegut a la fila u i tenir a una noia
preciosa solista del violi vinguda dels països del nord a menys de tres metres
et fa veure com en els primers compassos del concert accelera la respiració,
tanca els ulls en un conjunt de moviments encaminats a la intima concentració
per fer sortir els més bonics sons del seu apreciat Stradivarius, la blanca
pell del escot que puja i baixa per la nerviosa respiració, les faccions facials
que es contrauen en un diví orgasme entre
la musica de Brahms i ella mateixa, Baiba, veritat absoluta del art més pur.
Concert estimadíssim perquè fou un dels més escoltats
a la meva joventut ja que al no tenir gaires LP de musica clàssica els
escoltava centenars de vegades i aquest en concret en la cara A del disc, fou
la mes castigada per l’agulla que en aquell cas era un Deutsche Gramophone amb
Karajan i el gran Christian Ferras, que va decidir posar fi a la seva vida amb
només 49 anys.
El director més gran amb el cos més petit, Junichi, s’ha
fet seva l’orquestra, ens ha fet vibrar cada minut de la seva estada a dalt del
pòdium, direcció dolça i agressiva a la vegada i sempre magistral com li escau
a aquest heroi straussià de qui cada vegada entenc més i millor la seva
grandesa i sempre i en cadascuna de les seves composicions tant de concert com d’òpera
i ha moments que fa que l’anima se’t caigui en un pou sense fi i faci que
pensis que no podràs suportar tanta bellesa, això molt pocs ho aconsegueixen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada