Ens podem acontentar de que encara queden diners per
contractar artistes de grandíssima categoria a pesar de les retallades, com ha
estat el conjunt d’avui de un director polonès i una solista de violi germànica,
encara que per la seva forma de vestir-se ressemblava més francesa que no pas
altre cosa.
El programa de gran categoria per les tres peces
llistades, però com les dos primeres m’han agradat més amb el cap que no pas en
l’estomac, vaig directament a la obra del portentós geni rus Dmitri
Xostakóvitx.
Que deurien pensar els espectadors de 1926 en escoltar
aquesta primera simfonia per primera cop i sentir aquella explosió acústica d’aquells
sons mai escoltats i ni tan sols intuïts?
Que deurien pensar aquells feliços espectadors al
saber que aquell ‘kremlin’ sonor estava composat per un vailet de nomes 19 anys
i que allò tan innovador i excels era el treball de fi de carrera d’aquell
petit geni encara en bolquers?
Si ara ja amb les orelles cansades de escoltar
dotzenes i dotzenes de peces d’aquest mag dels sons rus, encara ens sorprenem
en cada concert quan el resultat es immillorable, com en el d’aquesta nit, que
seria si completament innocents, d’aquell tipus de musica escoltes aquesta
simfonia per primer cop.
Escoltar Xostakóvitx és droga dura, és catarsis, és
costo, tema, amfetas i poppers, tot a la vegada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada