En un dels panels explicatius de la mostra, important
per lo nombrosa, es diu que l’artista als anys 20 y 30 manifestava que odiava
la pintura i això el portava a experimentar en altres materials com poden ser
la ceràmica, que gracies a Llorenç Artigas, el ceramista, va fer de Miró el
numero 1 en aquest camp dins es segle 20.
En aquesta mostra es veu molt clar la incorporació de
elements diversos als habituals en les belles arts i també la seva portentosa
incursió en el món del bronze.
Fins aquí res a dir, una mostra molt ben estructurada,
i tan ben documentada com explicada per comprendre el tarannà del mític
artista.
Però a mi Miró em cansa, em dona una feina que no la vull
per sentir l’art, em fatiga i a la fi de la mostra desprès de veure els 1000 Mirós
de la Fundació tinc una sensació de trist avorriment.
Contra els gustos personals no hi podem lluitar, Miró
es lluminós i em cansa mortalment i en canvi Tapies amb la seva obra bruta i
fosca no ho fa, segurament perquè en la obra de Tapies i trobo un sentit del
humor en el seu afany de provocar al personal que no li se veure en l’artista
que he vist aquí a Montjuïc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada