Aquesta mostra com quasi totes les que és presenten a
la sala petita del primer pis té un nom impossible, podria dir-se també ‘Demà m’afaitaràs’ o ‘Paquita la
culona’ tant se val, és una forma interessar al públic que potser les peces no
inspirarien aquest fet.
Mirar detingudament cada una de les peces i intentar
imaginar que deuria pensar l’artista en realitzar aquelles peces, és més
profitós que observar la peça en sí mateixa.
En totes elles no hi deixo de sentir una gran sentit
del humor , que no vol dir una presa de pel.
Aquesta sala del CaixaForum sempre surto pensant que
qui allí exposa generalment te un gran menyspreu per l’art del passat i amb un
gran desconeixement dels més mínims i rudimentaris coneixements que tenien els
artistes de 500 anys enrere fins mitjans del segle XX, però amb una preparació
intel·lectual solida i consistent, encara que sempre discutible.
Per a mi es just ‘un divertiment’ i res més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada