Aquesta comèdia o drama, com es vulgui veure, de W.
Shakespeare no m’ha agradat mai ni en la pel·lícula dels 90 amb la Thomson i el
Keanu Reeves ni ara tampoc, si en lloc de portar les credencials que porta dugués
les de J. Smith o L. Cameron no es faria mai enlloc del món, la única gracia
que podria tenir és la de la intel·ligent versificació del autor però en la traducció
es perd.
I si a sobre te la fan que passi en lloc de la Itàlia del
500 en el Hollywood dels anys 50, la cosa encara es complica més per fer-la creïble,
ja que veure uns estudis de cine on tots els personatges s’anomenen: Don Pedro,
Don Juan, Claudio, Leonata, Beatrice, etc. perquè seguir, la cosa resulta fins
i tot ridícula.
En la època que volen fer passar l’acció a Hollywood
el trepitjaven Marlon, Marilyn, Grace, Ava, Charlton, Lauren, Cyd y tres-cents
noms lluminosos que sobre el escenari del TNC no els he vist ni tan sols intuït.
En tems de crisis hi ha coses i projectes que es
millor no abordar, ja que quedar curt ja és de entrada un fracàs però la millor
recompensa que te l’espectador és per la professionalitat que demostren tots
els integrants del repartiment.
Aquí si que hi ha que fer parada i fonda, el director
que te un excés de protagonisme en la funció actuant en un paper que no existeix
en el original angles, ha tingut un encert molt gran en escollir els actors i
actrius d’aquest muntatge.
La veritable funció no es del autor angles ni de la
musica dels compositors americans sinó del entusiasme que comuniquen tots i
cada un d’ells a qui els estan escoltant i veient.
Un cast jove i potent, tingui la edat que tingui cadascú,
una explosió de força en les seves rialles i expressions físiques, la seva coordinació
en les coreografies i les veus corals, un rotund bravo per tots ells, això sí és
un encert del director el haver comunicat aquest esperit a tota la companyia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada