Quan es veu un espectacle dirigit per Lluis Pascual te
n’adones que estàs veient alguna cosa especial, un goig de entrar a l’essència
del teatre, amb implicació directa en el que es l’immens treball del actor dins
un context còmic o dramàtic, res a veure amb el que veus o escoltes en altres
obres dirigides per altres boníssims directors però que els hi falta aquest toc
de gracia de entrar dins l’anima del misteri teatral.
En aquesta funció això es demostra en cada minut de
les dues hores i mitja de durada d’aquesta joia napolitana que en gran encert
del Lliure no ha penjat cap fotografia del que és l’espai teatral per no
esgarrar les seves innombrables sorpreses.
Tots els actors de la companyia estan en pur estat de màgia
però no puc per menys que ressaltar als hereus de Eduardo i Peppino de Filipo aquí
Jordi Bosch i Ramon Madaula que els hi rendeixen un homenatge mai millor mostrat.
Chapeau Pascual cada temporada hi ha un esglai que ens
fa creure que l’art del teatre és viu, únic i etern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada